Carrer Robadors és, abans de res, una important novel·la del francès Mathias Ennard escrita el 2012, just en plena primavera àrab. El llibre, i també la seva adaptació teatral, parla d’aquell moviment, però també de les condicions dels joves marroquins en el seu país, de les dificultats per sortir d’un règim que els oprimeix, de l’acostament d’alguns d’ells a l’integrisme islàmic i de les dificultats que es troben quan arriben al destí escollit. I enmig de tot el conflicte social i polític, la història personal de Lakhdar i del seu amic Bassam a la ciutat de Tànger.
L’adaptació, que no deu haver estat pas senzilla, sorgeix de tres importants autors: Marc Artigau, Sergi Pompermayer i Julio Manrique. Crec que és una versió àgil i prou entenedora, tot i que potser s’entreté massa en alguns passatges (tota l’escena del vaixell) i despatxa d’altres (la relació amb la noia catalana) amb quatre pinzellades. Per sort, la direcció escènica del mateix Manrique supleix -com és habitual en els seus treballs- qualsevol mancança per un sentit de l’espectacle més que encertat. En aquest sentit, hi ajuden les projeccions, els hàbils canvis d’escena i una direcció d’actors molt competent. Guillem Balard, en el paper de Lakhdar, torna a demostrar que és un dels actors joves més interessants del moment, després d’haver destacat a Jerusalem o La malaltia. I tampoc es queda enrere Moha Amazian, un actor que darrerament ja havíem pogut veure a Alhayat o la suma dels dies i La font de la Pólvora.
El conjunt funciona com a viatge iniciàtic o fins i tot com a epopeia. Força emmirallat en els muntatges de Wadji Mouawad, l’espectacle acaba resultant un híbrid entre el teatre de l’autor libanès i les adaptacions literàries. Potser el resultat es ressent precisament del seu origen literari, però la grandesa del que explica -i també la forma en que Manrique ens ho vesteix- acaba passant per sobre de tot.