Pere Riera va escriure aquesta obra fa 17 anys i, sense ser atemporal, no es marceix amb el temps ni s’allunya gaire d’una situació que podria ser molt actual. Pere Riera s’inspira en el moment en que veu com ensorren la casa on va néixer a Canet de Mar. Amb la casa desapareixen els records d’infància i adolescència, i tota la peça té aquest to nostàlgic que pot interpel·lar a tothom.
És també gràcies a la naturalitat que desprèn el text, les interpretacions, l’escenografia (un elogi especial a Sebastià Brossa que situa tota l’obra en un terrat de poble de costa, on no hi falta detall: el terra inclinat cap al forat del desaigua, una petita habitació per la rentadora, un filat per estendre, unes plantes mig marcides per la calor) que podem connectar i sentir-nos nostres tant les festes del jovent com les converses aparentment innocents entre la mare, i un amic de sempre que li arregla els petits desperfectes i entre els que existeix una gran i eterna complicitat.
Aquests són principalment els dos fils argumentals que hi trobem. L’un explica els vincles dels joves, l’altre el vincle entre els dos adults. La connexió entre aquestes dos mons és la relació mare-fill. Podem delectar-nos veient com aquestes relacions quotidianes evolucionen (d’una manera lineal però amb salts temporals de set en set anys): els desitjos, els somnis, els contratemps i, sobretot, allò que cada personatge amaga, els secrets que es van destapant al llarg dels anys.
El to general de la peça és d’un naturalisme tal que podríem dir que és costumista, trencat molt encertadament per petites dosis poètiques que fan volar encara més les meravelloses interpretacions de les dues grans bèsties del teatre Rosa Renom i Jordi Boixaderas ben acompanyats pels quatre joves però també ja sòlids intèrprets, Emma Arquillué, Júlia Bonjoch, Arnau Comas i Eudald Font.