On som? I en quina època? Quina hora és? L’ambient és gris, asèptic, fred. I aquesta mateixa estètica està present al vestuari dels personatges. La situació no és còmoda en absolut, ja ens ho podem imaginar si sabem què venim a veure, així que aquesta atmosfera ja ens situa en una incomoditat que una interpretació molt destacable de les actrius i l’actor acaben de refermar.
Veiem una interpretació impressionant, sense desnivells entre l’elenc. Totes les actrius i l’actor han trobat el seu personatges a la perfecció i no el perden en cap instant. L’ús de l’espai, dels objectes i del seu propi cos no demostra incoherència, en tot moment és orgànic i natural. Omplen completament un escenari tan buit.
Podem ser més o menys amants d’aquest tipus de propostes. Pot agradar-nos més o menys l’alternativa que donen de la Casa de Nines 20 anys després. Però crec que no es pot negar que és congruent, que està ben trobada i justificada. Que és creïble que es pot haver donat i que ho juguen sense que cap detall ens desconcerte . Mesclen un discursos de l’actualitat amb l’època en la que se suposa que ens trobem però en tot moment seguesc tenint la sensació d’estar com en un limbo on l’espai- temps està completament desdibuixat. El contingut porta a debat, a qüestionar-nos temàtiques tan de primer ordre com el gènere, l’amor romàntic, les relacions de parella, la maternitat, els vincles, els desitjos, la legalitat,…realment és molt completa a aquest nivell i res sembla estar posat en calçador, ni ens dona una sensació de pamflet o d’imposició d’opinió.
Recomanable veure-la, sobretot, per gaudir de la qualitat interpretativa.