El primer que caldria plantejar-nos és si era necessari veure què va passar amb la Nora, aprofundir en la història d’un dels personatges femenins més populars del teatre. No és la primera vegada que algú té aquesta temptació, però sí és la primera que situa la història vint anys després i desenvolupa tots els personatges rellevants de l’obra original sota aquesta premissa. De fet, el resultat que aconsegueix l’autor nord-americà Lucas Hnath és realment meritori, ja que aprofundeix en les raons de la Nora, en el seu feminisme i en la seva defensa de la llibertat personal, però també en les contradiccions que tot això pot portar. Els raonaments dels altres personatges -la dida conservadora, el marit dolgut o la filla interessada- posen les bases d’un diàleg a quatre bandes que acaba sent força enriquidor. Potser un pèl llarg i discursiu, però ric i revelador.
La direcció d’actors és el millor de la funció. El que aconsegueix Sílvia Munt dels quatre intèrprets és just el que feia falta; ni més ni menys, ja que a la solvència i gran professionalitat d’Emma Vilarasau i Ramon Madaula s’hi afegeix l’eficàcia innegable d’Isabel Rocatti i Júlia Truyol. El que sí que podríem retreure-li a Munt és que deixi fora d’escena la porta de la casa -potser la porta teatral més famosa de tots els temps- i que opti per una escenografia i una estètica excessivament minimalistes. Entenc la intenció i valoro l’elegància de la sobrietat, però crec que hi havia opcions similars amb les que no calia convertir la casa dels Helmer en una mena de tanatori sense ànima.