A diferència del cinema, les seqüeles en el món del teatre són una autèntica raresa. Resulta molt més habitual fer reposicions o nous muntatges dels mateixos textos que poden conjuminar els aficionats a l’original amb les noves generacions de públic, suposant un menor risc comercial. En aquest cas, el fet que Casa de nines sigui un clàssic conegut per molts, fins al punt que el seu final es pot comentar obertament davant de qualsevol (deu ser l’espòiler més tolerat del sector teatral), fa que, probablement, aquest interessant experiment tingui força sentit. Casa de nines, 20 anys després és un text actual escrit per l’autor nord-americà Lucas Hnath que imagina un hipotètic futur dels personatges d’Ibsen, un retorn i un nou conflicte. Com a proposta, és llaminera en el sentit d’estimular la curiositat de l’espectador però, analitzant-la amb més profunditat, la peça es recolza massa en l’original, els diàlegs són excessivament explicatius i no suporta la inevitable comparació. El feminisme de Nora va ser trencador, espontani i, gairebé, en termes de ficció, podríem dir que revolucionari, en el seu moment. En canvi, aquesta nova versió ha decidit subratllar-lo de manera naïf i no aconsegueix alliberar-se de la seva autoconsciència. Afortunadament, el muntatge té un repartiment de luxe per compensar-ho: Emma Vilarasau i Ramon Madaula són una parella escènica formidable que assoleixen moments dramàtics d’execució impecable. També Isabel Rocatti i Júlia Truyol fan unes aportacions interpretatives magnífiques. El cas és que l’espectacle entra bé, està ben resolt narrativament i els fans d’Ibsen és probable que quedin contents, malgrat el to humorístic que, en alguns moments, agafa tot plegat. Això si és que existeixen fans d’Ibsen que, ben pensat, no ho tinc tan clar…
Enllaç copiat!