Andrea Jiménez ens porta un text propi en el qual s’entrellacen les seves vivències personals, Shakespeare i unes reflexions compartides per moltes filles d’unes quantes generacions pròximes a la seva. I ho fa amb una peça que alhora et fa plorar, riure i et treu les urpes. Et porta a llocs comuns de moltes filles per a fer una catarsi col·lectiva cagant-se en Shakespeare, en Lear i en el pare de totes, però alhora per a buscar alguns perquès, per a indagar en el perdó i per a entendre el dolor. En to divertit al mateix temps que profund, veiem desfilar escenes del Rei Lear i de la pròpia vida d’Andrea de manera paral·lela, entrellaçant-se com si de la mateixa realitat es tractés, de manera màgica, amb un guió magnífic.
A la vegada, Andrea dirigeix a qui representa a Lear, i és que el concepte de Casting Lear és simple alhora que complex: Un actor cada nit representarà al Rei Lear sense haver vist la funció abans i sent la primera vegada que es veu amb la directora (Andrea Jiménez) i l’apuntador (Juan Paños). Amb aquestes poques instruccions, mítics actors d’una certa edat representen a Lear, al pare d’Andrea (no oblidem que és una peça de teatre d’autoficció) i al pare de moltes. Representa a aquesta figura universal, a la qual un dia decebem amb les nostres decisions pròpies, sense seguir les seves, i representa a tots aquests mandats imposats que constitueixen les creences limitants en les filles.
No us dire que aneu a veure-la perquè esgota entrades allà on va, així que tant de bo continuï girant fins que tant Andrea com totes les filles que es veuen representades en aquesta història aconsegueixin perdonar i col·locar al seu pare en el lloc on més pau els doni. Brava, Andrea.