Estem davant d’una producció de la Royal Opera House Covent Garden (Londres), La Monnaie (Bruselas), Opera Australia (Sídney) i The Göteborg Opera.
Només aixecar el teló, vaig veure que seria una Cavalleria diferent. Havia desaparegut l’església i no hi havia plaça on s’havia de desenvolupar la trama. Només el so de les campanes i algunes frases revelaven que era un dia de celebració religiosa. Un escenari giratori aconsegueix que cada escena sigui diferent, es pugui veure des d’un altre angle i apareguin ben diferenciats els espais interior i exterior. Hi ha racons on els personatges es poden amagar sense que els vegin els altres. Damiano Michieletto ja conegut a casa nostra per la direcció escènica de la Luisa Miller la darrera temporada, ens ha sorprès aquesta vegada amb una posada en escena molt original sense ser transgressora ni irrespectuosa amb el text. La Cavalleria Rusticana i I Pagliacci sempre es representen juntes. Són dues òperes curtes i per una clara similitud en la durada, la situació i el tema, tots els teatres del món i des de fa molts anys les representen el mateix dia. Per això Michielletto les ha relligat, fent que l’una ens recordi l’altre. Hi ha elements comuns que enllacen una obra amb l’altre: el crucifix i una verge penjades en algun racó de les dues òperes; el cartell anunciant l’obra de Pagliacci durant la representació de Cavalleria; la trobada de Nedda i Silvio durant l’interludi musical de la Cavallaria demostra l’amor irrefrenable de dos personatges de Pagliacci; l’abraçada de Santuzza i Mamma Lucia que ploren la mort de Turiddu durant l’interval simfònic de Pagliacci. Tot un encert que ens ha fet molt agradable aquesta gran tarda d’òpera.
Cavalleria Rusticana de Pietro Mascagni i Pagliacci de Ruggero Leoncavallo inicien a finals del segle XIX una nova forma d’entendre l’òpera que va molt lligat al moviment literari italià que s’encomana a l’òpera. És el verisme, que trenca amb la tradició romàntica de tot el segle i planteja temes reals. El medi social i els canvis econòmics eliminen la lliure elecció i l’entorn aboca a situacions violentes. La realitat s’imposa fins al punt que Pagliacci està basada en una història real vinculada indirectament al pare de Leoncavallo. El destí tràgic i indefugible es mostra ja al començament de la Cavalleria on el cadàver de Turiddu ens prepara per la tensió dramàtica que es desenvoluparà després. És un altre de les interpretacions del verisme que en fa Michielletto a qui acompanya en la escenografia i vestuari Paolo Fantin.
No puc deixar de banda les veus solistes. Jo pensava tenir la sort de poder tornar a sentir a Roberto Alagna després de tant de temps sense la seva presència al Liceu però les programacions dels abonaments fan que tinguem sorpreses, de vegades agradables com aquesta. M’ha donat l’oportunitat de conèixer dos grans tenors: Teodor Ilincai com a Turiddu i Fabio Sartori com a Canio. També tenia ganes de tornar a sentir Àngel Òdena. És un baríton excel·lent que segur que ha brodat el paper de d’Alfio i Tonio en els altres repartiments. Gabriele Vivani en lloc de l’Òdena va saber donar el punt de drama que necessiten les dues peces.
La direcció musical de Henrik Nánási porta a l’orquestra a una gran interpretació dramàtica i, com sempre, els cors de Conxita Garcia i les Veus del Cor Infantil Amics de la Unió dirigits per Josep Vila i Jover fan de les dues òperes una perfecte interpretació d’aquestes tragèdies veristes.