Per fer visible l’invisible
Valentia, transgressió i dinamisme són tres dels múltiples trets que podrien definir Cavallet de mar, o el peix invisible, una creació única i singular que es reestrena. Escrita per un brillant, precís, directe i optimista Pau Coya i dirigida de forma magistral, com en un exercici malabar, per Rebeca del Fresno, demostra el mereixement, de fet, de la seva nominació als passats Premis Butaca en les categories de Millor Intèrpret Revelació i Millor Muntatge de Petit Format.
En Martí, un jove que va iniciar la seva transició un any enrere i que comença a hormonar-se per modificar el seu cos, rep una notícia inesperada que trenca el ritme del procés i que li provoca un nou plantejament vital. Aquest fil argumental posa sobre la taula els codis de gènere establerts i permet al jove reflexionar amb profunditat sobre el seu cos i la seva transició. Ell se surt de la norma, com ho fan els cavallets de mar quan els mascles gesten les cries en les seves primeres setmanes de desenvolupament. I ha d’afrontar moltes lluites internes fins arribar al punt en el que pot i vol honorar el seu cos. Pot estimar perquè ha aconseguit estimar-lo. L’escena final és una apoteosi.
Quin actor, en Marc Torres… L’experiència de l’obra estalvia adjectius que no arribarien a descriure-la. Ell carrega tot solet el pes amb lleugeresa i agilitat, i domina tots els registres que el text reclama: el to introspectiu, la frase irònica, la situació paròdica, la sorpresa majúscula, el gaudi passional, el patiment vital, la vivència de jove, d’amic i de fill…
Es planteja en forma de monòleg, però els personatges que intervenen en la complexa vida del protagonista hi són ben presents. El text els fa participar-hi activament, i l’encert de la direcció dota l’escenari d’una polivalència sorprenent, puntual i molt ben coreografiada. Una delícia per incorporar amb ritme i plasticitat els múltiples aspectes que el muntatge proposa. Cal destacar també el disseny de l’espai escènic i d’il·luminació, a càrrec de Joan Fullana, i la creació de Pere Joan Company de l’espai sonor, ambdós claus en la globalitat del muntatge.
La figura del cavallet interpel·la l’espectador com a metàfora de la superació d’estereotips, i, com el text proposa, convida a deixar enrere la disfòria per abraçar l’eufòria de gènere. Que es calmarà la mar brava, el món serà habitable per tothom i gaudirem del bany com cadascú ho desitgi. Que no té sentit cap recerca de la felicitat si cadascú no és feliç amb si mateix. I que gaudir de la immensa complexitat humana com a tret indissociable de l’ésser, sense constriccions ni judicis, és l’unic camí.
Una peça petita que es fa gran per ben travada, sòlida… i necessària.