L’eutanàsia a Espanya és legal des del 25 de juny de 2021, convertint-se en el sisè estat del món en reconèixer aquest dret.
La primera persona que es va acollir a la Llei de l’eutanàsia va ser una dona de vuitanta-sis anys, que patia una malaltia en fase terminal.
2009
Marcos Ariel Hourmann va ser el primer metge acusat d’homicidi a Espanya per aplicar l’eutanàsia a una dona de vuitanta-dos anys que va demanar la seva mort davant el patiment d’una malaltia irreversible.
Marcos va ser acusat d’homicidi, però mai es va arribar a celebrar el judici.
Han passat quasi disset anys i ha decidit sotmetre el seu cas al veredicte del públic portant aquesta història a escena amb l’obra de teatre Celebraré mi muerte, que es va estrenar per primera vegada al Teatro de Barrio de Madrid.
Marcos Ariel Hourmann és el protagonista real d’aquesta història; el públic (nou persones voluntàries dalt de l’escenari) es converteixen en el jurat popular que mai no va arribar a dictar sentència.
Celebraré mi muerte és un documental teatralitzat, creat i dirigit per Alberto San Juan i Víctor Morilla, en el que se’ns planteja un debat sobre l’eutanàsia, ens fa reflexionar sobre el significat de la mort i qüestionar-nos un munt de preguntes,com per què no podem decidir quan i com morir davant el patiment de l’arribada irreversible de la mort?
Què haguéssim fet nosaltres en el seu cas?
L’obra alterna la narració dels fets pels quals Marcos Hourmann va ser condemnat amb episodis de la seva pròpia vida personal.
Innocent o culpable?
A Celebraré mi muerte es parla del dret a morir amb dignitat, dels límits entre la vida i la mort, de la diferència entre la sedació i l’eutanàsia, del suïcidi assistit, dels inconvenients que poden haver-hi davant la seva legalització, com l’abús o mal ús i els interessos socials o familiars.
Vaig decidir d’anar a veure aquesta proposta perquè m’interessava el tema de l’eutanàsia.
El muntatge m’ha semblat superinteressant.
Soc de les que penso que tothom mereix una mort digna, per això estic totalment d’acord en la pràctica de l’eutanàsia.
Però qui som nosaltres per decidir si aquest home és o no culpable de què va fer?
Si ell ho va fer del tot convençut, per què necessita el nostre veredicte?
***/****
