Es tracta d’una aposta molt original de teatre documental en el que el autor dels fets i de la història és l’autor del text i actor de l’obra: Marcos Hourmann. L’actor es representa a sí mateix i això li dona força i credibilitat.
La Direcció d’Alberto San Juan i Víctor Morilla transformen uns fets que podrien estar explicats en cinc minuts en una narració autobiogràfica. Els fets: un metge ajuda a morir a una dona en situació terminal. La narració autobiogràfica: projeccions de vídeos i fotografies dels seus orígens argentins, dels seus pares ballant tangos, aspectes de la seva infància i adolescència, la malaltia i mort del seu pare. Els records personals emotius i tendres s’alternen amb detalls de la denúncia, la sentència, la seva anada a Anglaterra un cop acceptada la seva culpabilitat, les dificultats a trobar feina en altres hospitals després de la difusió mediàtica del cas, el linxament per part dels diaris sensacionalistes anglesos, la por, la fugida i el retorn.
És una posada en escena senzilla (una pantalla de projecció i una cadira), dinàmica, amena però molt colpidora. La narració dels fets es va esquitxant amb les veus de les preguntes del fiscal al judici, trossets del programa de Jordi Évole o informació y opinions sobre l’eutanàsia.
Tot i que no ho faig sovint, m’havia llegit l’argument al programa i coneixia el cas pels diaris. No compartia la manera de resoldre una situació terminal. No entenia què va voler demostrar. Si va ser un acte de valor, una provocació, un acte d’inconsciència o bé d’ignorància. Potser hi havia una mica de tot en el fet que va portar al Dr. Marcos Hourmann a ser jutjat i acusat d’un delicte pel que se li demanaven 10 anys de presó. Puc discrepar en la forma de resoldre la situació però comparteixo plenament la idea de que tothom té dret a decidir com vol viure, i naturalment, com vol morir. I aquest dubte que se’m va plantejar a mi, Hourmann ho resol amb un debat públic al final de l’espectacle fent actuar de jurat als espectadors asseguts a les files situades estratègicament a sobre l’escenari. Els convida a escriure en un paper que tenen a sota de la cadira si creuen que és culpable o innocent. Tot i que, segons ell explica, la majoria del públic de totes les sessions el declaren innocent, el debat està servit i continua amb un col·loqui dirigit per ell mateix.
He de dir que la participació del públic va ser sorprenent, que el teatre estava ple de gom a gom i que aquesta obra exhaureix allà on va.
Celebraré mi muerte és una forma molt elegant i digne de desmitificar una situació inevitable
