No es pot negar que Wajdi Mouawad escriu de meravella. Li agraden els arguments tortuosos, els temes de gran profunditat, les paraules grandiloqüents i la poètica com a arma de destrucció. En tot això és un mestre, i val a dir que algunes de les seves obres -com ara la fantàstica Incendis– estan ja entre les més importants i més representades d’aquest principi de segle. Tampoc es pot negar que La Perla 29, amb Oriol Broggi al capdavant, li té la mida presa i sap molt bé com fer efectives les paraules de l’autor canadenc, d’ascendència libanesa. Per tant, què és el que falla a Cels? Per què dóna la sensació que li veiem el llautó a tot el conjunt? Per què les parts més emotives i punyents semblen forçades? Està Mouawad fent-se un autohomenatge en aquesta quarta part de la tetralogia La sang de les promeses?
Són preguntes difícils de respondre. Sóc incapaç d’emetre cap judici davant d’una obra immensa i d’un autor tan important, però penso que potser són aquesta ambició i aquesta desmesura les que fan que Cels ens arribi deformada. Veiem més la forma que el contingut, ja que el contingut és tan extens i variat que se’ns escapa. Un altre dels perills de l’obra de Mouawad és caure en la pedanteria, i així com a Incendis i a d’altres obres l’argument ens deixava glaçats i ens desmuntava qualsevol estridència estilística, aquí les costures estan desprotegides. Barrejar art, bellesa, terrorisme, islamisme, anarquisme, matemàtica, ciència, espionatge, pèrdua, destrucció i apocalipsi és una tasca inabastable i molt delicada, fins i tot per a un autor que sap treballar tan bé alguns d’aquests temes… per separat.
La posada en escena de La Perla 29 és efectiva i està molt ben resolta tècnicament. Els actors defensen bé la proposta, però en algun moment semblen devorats per un text que vol abraçar més del que pot. La durada de l’obra, a més, és excessiva… tot i que aquesta és una altra de les característiques de l’autor.