Si una cosa ens ha quedat clara del teatre de Wajdi Mouawad, cada vegada més habitual als escenaris catalans, és que li agrada apuntar molt alt; parlar dels grans temes de l’existència que, per definició, són l’essència tràgica de la vida. Dirigida per Oriol Broggi, que ja ens va portar la mítica Incendis del mateix autor, l’obra és un ambiciós intent de fer un retrat poètic de les carències del món occidental, els seus dubtosos valors, la seva falta d’autocrítica, les seves fòbies i la hipocresia. Amb aquest objectiu titànic, Mouawad construeix un text molt tècnic, ben dialogat i amb una correcta tensió que fa mantenir l’interès sota l’amenaça d’un possible atemptat que els protagonistes intentaran evitar. La contraposició entre els seus conflictes com a individus i com a grup envers la societat i uns poders fàctics que són els que prenen les veritables decisions és un altre dels aspectes clau que la peça explora. Afortunadament, Broggi és un mestre de la posada en escena i assumeix el risc de fer digerible una proposta que, per les seves exagerades aspiracions, podria semblar inabastable. El director de la recent L’orfe del clan dels Zhao juga amb les projeccions, la claustrofòbia, la música i els efectes tot el que pot, alleugerant la densitat del gruix de l’espectacle. A més, aprofita les virtuts de tots i cadascun dels seus actors, la interpretació dels quals no és gens menyspreable. Així, les més de dues hores de duració, tot i que continuen sent un excés, esdevenen d’una manera àgil i natural. I, certament, la història és original i plena d’idees profundes que donen peu a una reflexió posterior; però n’hi ha tantes per escollir i tan diverses que, per moments, es troba a faltar una intenció dramàtica una mica més definida i no tan global i grandiloqüent.
Enllaç copiat!