El Liceu ens proposa un oasi d’alegria, bon rotllo i màgia, emmarcat dins un conte de fades.
“Hem fet tot el que hem pogut per fer-vos volar al país on el somnis es fan realitat”. Aquesta és la darrera frase que ens proposa la òpera… i resumeix perfectament el que succeeix en escena.
Cendrillon, la ventafocs de Massenet, se’ns presenta com un conte. L’escenari és un llibre i tota la trama que veiem en escena en són les il·lustracions. Aquesta és la proposta escènica que ens fa en Laurent Pelly, un conte vivent que ens fa emocionar.
El repartiment és brillant, totes les veus són excepcionals destacant Cendrillon interpretada per Joyce DiDonato, tècnicament fantàstica, alhora que dolça i amorosa, amb un somriure constant durant tota l’obra. La madrastra, interpretada per Ewa Podles transmet tota la força i arrogància d’un personatge que domina tota la família i te subjugat al pare (que està viu en aquesta versió de la ventafocs) davant del que humilia i ignora a la Lucette, la ventafocs.
Durant el segon acte, quan Cendrillon arriba a la sala de festes on el príncep rep a les donzelles que el pretenen, l’escena de la trobada entre els dos amants és molt colorista i simpàtica, i fins i tot recorda West Side Story, quan els enamorats es coneixen i queden fixes l’un en l’altre mentre la resta segueix el seu curs. Durant aquest acte coneixem el príncep blau, molt ben interpretat per Alice Coote. Amb el fet que el príncep sigui una veu femenina, Massenet li va voler donar un punt aristocràtic tot fent l’ullet a les òperes barroques.
El tercer ens presenta dos escenes força diferents. La primera culmina amb un meravellós duet de Cendrillon i el seu pare (un excel.lent Laurent Naouri) per donar peu després al moment més màgic de tota la nit. En aquesta segona escena, la fada madrina, brillantment interpretada per Annick Massis, ens transporta a un bosc de xemeneies (recorda la pel·lícula de Mary Poppins però sense els escura-xemeneies). Aquí els enamorats es retroben i es juren amor etern en una escena preciosa, envoltada de màgia i il·lusió
Al quart acte el conte es resol, com tots coneixem, i tots viuen feliços i mengen anissos.
Musicalment és una obra a la que manquen aquelles peces de les que podem sortir xiulant-ne la melodia, i al final deixa un regust de ser un conte de fades acompanyat i explicat amb música. Malgrat això, l’orquestra dirigida per Andrew Davis té també un paper destacat en el conjunt de l’obra.
En resum, una òpera molt recomanable, que et fa sortir amb un somriure i amb la sensació de haver sentit l’emoció d’un conte de fades i haver viscut una nit màgica al Gran Teatre del Liceu.