Quan algú pregunta quin és el millor musical de la història sempre s’engega una àrdua discussió en la que apareixen gustos, estils i noms molt diversos. Un dels que sempre apareix és Chicago, un musical que sembla representar l’estil Broadway i que remet a noms que ja formen part de la llegenda del gènere: Fred Ebb i John Kander, Bob Fosse, Gwen Verdon, Chita Rivera, Liza Minnelli, Ann Reinking, Bebe Neuwirth, Joel Grey, Ute Lemper, etc. Tots ells han format part, en algun moment o altre, d’aquest musical que no va començar de la millor forma, ja que en el 1975 va quedar un pèl eclipsat per un altre títol emblemàtic, A Chorus Line. Quan es recupera amb la mítica versió del 1996 tot canvia, i aquesta vegada l’èxit de crítica i públic és instantani. Des de llavors, ha arribat a ser el segon espectacle que més temps ha estat a les cartelleres de Broadway i ha aconseguit ser vist per més de 34 milions de persones a tot el món.
Per tot el que he dit, cada cop que s’estrena una nova versió de l’obra –a Barcelona ha arribat en tres ocasions diferents abans d’ara- s’aixeca molta expectació. Les comparacions sempre són odioses, i segurament injustes. Per tant, crec que cal valorar aquest nou Chicago com el que realment és, un espectacle fet amb cura i un gran respecte per l’original que té entre mans. En aquest sentit, la direcció musical d’Andreu Gallén és realment magnífica i treu de la banda de deu músics el so adequat per a la peça. El mateix es pot dir d’un ballet esplèndid que executa les precises i endimoniades coreografies de Fosse amb nota. Per tant, un marc perfecte perquè les figures principals del show recreïn números que ja són història: All that jazz, Cell block tango, All I care about, Roxie, My own best friend, Mr. Cellophane, Razzle Dazzle o Nowadays.
A la funció que em va tocar, Ela Ruiz (Velma) i Teresa Abarca (Roxie) van ser la parella protagonista. Les dues van destacar allà on calia fer-ho i van demostrar tenir un bon control de la veu i del ball en uns exigents papers que en escena requereixen també molta actuació, una part en la que potser encara es podria exprimir una mica més. Jaime Zatarain va destacar com un perfecte Billy Flinn i Ángel Saavedra va ser un Amos molt aplaudit. També cal destacar A. Bolea (Mary Sunshine) i Imma Cuevas (Mama Morton) en uns personatges que també tenen, com tots, el seu moment de lluïment.
En definitiva, un espectacle que no defraudarà als que ja el coneixien i que despertarà als neòfits el gran amor que molts ja sentim per a aquest històric musical. I és que Ebb, Kander i Fosse –ja sigui aquí o a Cabaret– sempre són un trio irresistible.