Unes primeres notes musicals poden marcar el compàs d’allò que s’intueix com una experiència de deixarà pòsit, que establirà un moment distingit en la memòria. Encara que ho sembli, és difícil establir una connexió immediata amb una acte compartit en comunitat, però és que hi ha vegades que no es pot fer res més que deixar-se portar.
Chicago es va estrenar fa 50 anys a Broadway (1975), amb música de John Kander, lletres de Fred Ebb i llibret d’aquest i Bob Fosse, i es basava en l’obra teatral del mateix nom publicada al 1926 per Maurine Dallas Watkins, gairebé 50 anys abans del musical. Quina coincidència de separació temporal.
Ubicada a l’era del jazz, i aprofitant els fets reals d’unes assassines que es van fer famoses a l’època, és una crítica a la corrupció del sistema judicial i al concepte de criminals estrella –una idea que torna a reforçar-se avui dia, sense anar més lluny-. Una música excel·lent, amb uns temes potents i unes coreografies espectaculars formen part d’aquest gran musical que també va tenir la seva versió cinematogràfica al 2002 dirigida per Rob Marshall.
Dirigit per Víctor Conde, el musical ha arribat a Barcelona i no hi ha cap dubte que és un autèntic espectacle. Un escenari ple d’artistes convida a entrar en un món on el moviment, els somnis i la música son indispensables. Una escenografia aparentment senzill posa en primer pla una banda de músics impressionats dirigits passionalment i amb una habilitat innata per Andreu Guillén. De fet, veure’l sobre l’escenari –o darrera portant la batuta o elaborant melodies- és una garantia que la producció tindrà un so i una exquisidesa inequívoca. Ell i els músics s’ho passen tremendament bé i això es contagia des de la primera nota al pati de butaques.
La música ja situa en un món en el qual és un plaer viure, el jazz va recorrent l’esperit i fa moure més d’un múscul, quan arriba el primer gran número Al son del jazz, i quan encara l’espectadora s’està recuperant de la força d’Ela Ruiz (Velma), introduint-se en la història amb una segona cançó explicativa, arriba la magnitud del Tango de la prisión, un dels números més recordats del musical. I així va succeint al llarg de l’obra, temes que semblen menors –no ho són- donen pas a grans números o cançons memorables (Míster Celofán, Mi amiga fiel soy yo).
El cos de ball és pura inspiració i executa de manera impecable les coreografies tan marcades i rítmiques de Fosse. El repartiment principal sedueix al públic i l’anima a ser eixerit fonent-se rere els seus personatges.
Inma Cuevas, interpretant a la carcellera “Mama” Morton, esquinça la veu i amb una personalitat que arrasa posa a ratlla al repartiment i també al públic que queda bocabadat. Un fet que també aconsegueix Jaime Zatarain donant vida a l’advocat Billy Flynn, mostrant un domini excel·lent de l’espai de l’escenari i el pes autoritari que demanda l’obra. A. Bolea com la periodista Mary Sunshine i Ángel Saavedra com a Amos Hart, marit de Roxie, estructuren un marc excepcional per a les dues protagonistes de l’obra, amb permís de Roxie Hart. I és que Ela Ruiz (Velma) atropella tot el allò que se li posa al davant per exhibir el seu talent vocal i el caràcter del seu personatge, que combina perfectament amb Teresa Abarca, la no tan ingènua Roxie, una intèrpret que es deixa la pell en cada coreografia i intervenció vocal, buscant la complicitat dels companys d’escenari i enamorant al públic.
Brillant, espectacular i apoteòsic, aquest musical només es pot descriure com imprescindible. Anar a gaudir d’aquesta producció és una obligació.