El Chicago que arriba aquesta setmana a Barcelona és la mateixa producció que es pot veure a Broadway des de fa 25 anys, actualment a l’Ambassador Theatre. El clàssic de Bob Fosse, Fred Ebb i John Kander, amb orquestra en directe (trompetes, trombó, clarinet, saxos, piano, bateria, contrabaix i mandolina) sota la direcció d’Andreu Gallén.
Més enllà que el nivell de veus (Ela Ruiz, Teresa Abarca, Jaime Zatarain, Imma Cuevas i A. Bolea) és excel·lent i el de les coreografies i l’execució dels ballarins, també, ens trobem amb un musical que 50 anys després de la seva estrena està més d’actualitat que mai, en la mesura que ens parla de les fake news i d’un capitalisme que ha esborrat els límits d’allò que es pot o no fer per tal d’assolir la fama. També ens parla de l’efímer que és sempre l’èxit i de com de fràgil s’ha tornat la veritat en l’època de la postveritat. Per tant, si el pas del temps és el gran filtre per mesurar la condició de clàssic d’un text, Chicago, no passa pel sedàs i s’atreveix a dialogar amb la nostra època sense enrojolar-se.
Malgrat l’esquemàtic de l’argument, (estem parlant d’un musical, i, per tant, l’objectiu és l’entreteniment a través de música i ball) la punteria i la claredat amb què les lletres de les cançons expliquen la història és suficient per a traspassar dècades… De moment, si més no.
La posada en escena és dinàmica, però no apressada i s’adiu amb el tempo de jazz que sobrevola tota la partitura de Kander. Menció especial per al duo d’Ela Ruiz (Roxy) i Imma Cuevas (Mamma) a Class, el moment més serè de l’obra en què les veus tenen protagonisme absolut per a atacar el que ja és un clàssic de la música popular contemporània.