Resulta que “La Celestina o Tragicomedia de Calisto y Melibea” de Fernando de Rojas (finals s. XV) és un dels meus llibres preferits. No sabia què em trobaria en aquesta adaptació al llenguatge escènic de titelles, clasicón com sóc i, a més, la darrera adaptació que vaig veure, al TNC, del Centro Dramático Nacional i José Luis Gómez com a protagonista, va ser una decepció, amb fluixes interpretacions, curiosament la mort de la puta vella recordava els cachiporrazos del guinyol i el despropòsit de provocar rialles en la trobada sexual dels amants. Doncs en aquesta premiada proposta de Bambalina Teatre Practicable és a l’inrevés: aquesta trobada, per exemple, és el que és i la mort no té res de còmica. I així tot, per sort.
Una proposta que amb titelles toca les emocions humanes del text, sexual / sensual com poques he vist i que transmet l’avarícia, la luxúria, la hipocresia …
La Celestina sempre s’ha considerat dificultosa a l’hora de traslladar-la a un escenari així que reduir-la a dos actors i utilitzar titelles és una valentia o temeritat que Jaume Policarpo salda amb èxit. Èxit que no passa per mutilar sense més o simplificar el text en excés, sinó en conservar la riquesa i elaboració de l’original i al mateix temps, fer-la assequible gràcies a l’adaptació i interpretació d’Águeda Llorca i Pau Gregori, que manipulen els titelles de tots els personatges, intercanviant-se’ls, fins i tot. Els titelles són caps de dimensions humanes que els actors col·loquen davant de les seves cares amb el que la interpretació és el moviment corporal i les seves veus.
El millor: Els versemblants i instantanis canvis de personatges (una desena) a càrrec dels dos intèrprets.
El menys millor: certa desigualtat en el ritme, molt ràpid i accelerat al principi i decau una mica al final; res rellevant.
En resum: una adaptació fidel, original i respectuosa, que conserva l’essencial de l’obra i, curiosament, és totalment “humana”.