Primera parada. En un tranquil i amagat racó, entrem en un petit poblat que podria ser dels anys 30 o 40. Sense més so que un música ambient, una dona fa la bugada, dos nens juguen als escacs, una família pela patates davant la taula. Caminem al seu al voltant i observem la quotidianitat dels seus actes. De sobte, per a la música i sentim el so d’un telèfon penjat a la paret. L’activitat es paralitza i la preocupació cobreix les cares de tots els habitants. Males notícies. Ràpidament, desmunten el seu món, recullen les seves poques pertinences, preparen les seves maletes i comencen la seva fugida, encoratjant-nos a acompanyar-los…
Llegeix la crítica completa aquí: www.masteatro.com/critica-de-fugit/