Nova creació de la companyia Les Llibertàries, amb el complicat títol de ¿LA VIDA ES SUEÑO? O #GWENISMÜRFILA.
La companyia Les Llibertàries es va donar a conèixer amb el muntatge Llibert que nosaltres vam veure a la Biblioteca de Catalunya l’any 2012, i del que ara la Editorial Comanegra ha publicat el llibre, que hem pogut llegir, i que ens ha ajudat a entendre millor aquella peça teatral.
Parlen, en els seus espectacles, d’assumptes que ens afecten directament, i que tot i ser afers particulars, són un reflex del que és universal. Un humor singular i un llenguatge escènic, verbal i visual rabiosament actual són algunes de les característiques dels espectacles de Les Llibertàries.
Ara Les Llibertàries proposen una versió lliure de l’obra de Calderón de la Barca, una peça de creació, que ells mateixos conceptuen com a “filosoficocòmica“, que parla de la postveritat i de la responsabilitat de les persones davant les xarxes socials. Aquesta proposta està dirigida per Norbert Martínez i interpretada per Gemma Brió, Tàtels Pérez i Enric Alarcón.
Dues actrius, Gemma Brió i Tàtels Pérez, estan assajant el clàssic de Calderón de la Barca amb el concurs del tècnic Enric Alarcón, són més de les deu del matí i la tercera actriu, la Mar Orfila (de nom artístic Mürfila) no s’ha presentat a l’assaig.
Intenten contactar amb ella però el seu mòbil està desconnectat i decideixen que potser se li podria enviar un Whatsapp o bé consultar el seu Facebook, el Twitter o el seu compte d’Instagram perquè possiblement mitjançant les xarxes podríem saber alguna cosa d’ella. Però, serà veritat el que esbrinem? O potser tot seran conjectures, hipòtesis o rumors?
A partir d’aquest punt, la peça intercala escenes de “La vida es sueño”, on les actrius presents supleixen a l’absent mitjançant una perruca, amb el que anomenen el fenomen de la postveritat, escenes que amb clau d’humor qüestionen l’ús i l’abús de les xarxes socials, i la manipulació o demagògia que ens arriba a través d’elles i a la que nosaltres també contribuïm.
Calderón de la Barca parlava, l’any 1635, de la vida feta de mentides que trasbalsa Segismundo, el protagonista de “La vida es sueño” i el fa incapaç de distingir el que és veritat del que no ho és. Una història que és més propera del que ens podríem, en principi, plantejar i que els creadors de la peça han vist com un clar reflex de les fake news actuals.
Un joc metateatral en què les fronteres de la veritat i la mentida són imperceptibles.
Una posada en escena divertida, dinàmica i que ens descol·loca a cada moment. Seguim les pors a volar de la Gwen-Müfila, o el desig de desconnexió total de la Gemma, la fugida en cotxe d’ambdues després d’un atracament, les escenes de Segismundo o el rei al Palau Reial, el vídeo del taxi, la intervenció actoral del “tècnic”, la trucada telefònica de Movistar, les prevencions per anar al lavabo dins un avió, ….
Un munt d’escenes interrelacionades amb unes interpretacions molt creïbles, a moments totalment surrealistes, que ens han fet passar una bona estona.
Per veure la ressenya original, només cal clicar en aquest ENLLAÇ