Segons ens comenten, el zaquizamí és aquell racó ple d’andròmines on van a parar els trastos vells i aquests tenen vida quan la llum s’apaga i es deixen sols. Un espectacle sense paraules on el moviment desprén tota la imaginació necessària.
Ens trobem en les golfes d’una casa a la Sala Tallers del TNC. Quan s’apaga la llum, tots els objectes prenen vida i apareixen dels armaris, dels baguls o de les capses.
Un espectacle infantil on la dansa i la música agafen el relleu. I no deixem de costat l’efectivitat de la llum i l’escenografia.
De l’obra em quedo amb dos moments que m’han fascinat (i s’ha de dir que al nen que tenia al costat li ha passat el mateix). Però tenim diferents moments molt especials. El ball amb el tricicle, l’escena on apareix Casablanca en la TV, el ball dels paraigües, els cocodrils,… tot amb petites referències.
El primer de tots és el moment on ha aparegut una ballarina coixa. En un moment donat ha aparegut una ballerina que no podia caminar, ni estar dreta, ni ballar i llavors un altre ballarí li ha possat una ortòpedia per iniciar l’esperat ball. Ha estat un moment força emotiu. A més a Inquietuds….