“No m’oblideu mai” és la segona entrega d’un cicle de teatre documental, que forma part de l’anomenat Teatre Verbatim , una forma de teatre que va néixer al Regne Unit durant els anys 60-70, que es basa en construir una dramatúrgia a partir del testimoni oral de la gent que s’ha vist implicada en els fets reals que s’esmenen en la representació. Teatre fidel a la realitat, on el text és cent per cent literal.
En aquesta ocasió , es tracta del resultat d’un treball de recerca i investigació d’un grup de professionals, entre els que destaquen en Ferran Joanmiquel i en Llàtzer Garcia (dramatúrgia i direcció), l’Elies Barberà i la Marta Montiel (interpretació), i la col·laboració de l’Edu Vásquez.
Tot el material obtingut és prèviament seleccionant i organitzat. Es tracta d’un recull d’entrevistes a diferents testimonis ( supervivents, familiars de les víctimes, psicòlegs i professionals) que estan directament relacionat amb el tema del suïcidi juvenil. Un tema habitualment silenciat tant pels medis de comunicació, tot i que és una de les principals causes de la mort en els adolescents; i per la mateixa societat, que continua etiquetant com un tabú.
Suïcidi. Paraula tabú. Paraula rebutjada i estigmatitzada en la nostra societat.
El suïcidi és la segona causa de mort entre els joves de 15 a 29 anys al món.
Cal partir de la base que no hi ha un perfil de persona propensa al suïcidi, sinó que hi ha factors de risc que poden derivar en una temptativa. Possiblement tots coneixem algú proper a nosaltres que ha viscut el tema del suïcidi, ja sigui en intent o en fet consumat. Si ens afecta directament intentem amagar-ho o silenciar-ho. Tema tabú. Perquè? Per por a ser assenyalats per la gent. Per por a la incomprensió. Per por al rebuig. Per la por a alguns comentaris. Per por a ser discriminats. Per evitar les maleïdes etiquetes que tant de mal fan.
Us heu parat a pensar quin motiu ha dut a una persona a prendre aquesta decisió?
Rere cada individu hi ha una història. Anorèxia, depressió, sensació de fracàs,…Però no tots els casos són conseqüència d’un problema de tipus mental, també poden sorgir per altres causes com els abusos sexuals, el bullying, l’orientació sexual mal acceptada, l’assetjament escolar, la perversitat de les xarxes socials, l’aïllament, la relació amb els adults o algunes fòbies dels pares que són transmeses als seus propis fills.
El suïcidi no és una malaltia. El suïcidi és la conseqüència d’una situació, provocada per dues causes : quan la vida deixa de tenir cap sentit i quan el dolor vital és insuportable i vols deixar de patir.
Elies Barberà i Marta Montiel , són els dos actors que donen veu als diferents testimonis d’aquest teatre documental . Ells són les víctimes, els familiars, els supervivents i els testimonis. Persones que pertanyen a diferents estatus socials, persones culturalment diferents. Testimonis que ens arriben mitjançant un diari, una gravació, un escrit o en forma de música. Històries que et posen la pell de gallina.
La proposta compta amb la col.laboració d’Edu Vásquez, un músic que mitjançant la bateria ens arriba a transmetre tot el dolor, la ràbia i l’angoixa que pateixen aquestes persones; i com a través de la música aconsegueixen canalitzar tots aquest s sentiments .
No hi ha quarta paret. Els actors parlen directament al públic, ens miren i s’asseuen al nostre costat. Les seves històries són realment doloroses. Ens transmeten el seu patiment. El més curiós de tot és que te n’adones que molts d’ells són gent normal. Pot ser ens cal mirar, observar, escoltar i entendre.
El suïcidi s’hauria de viure com una part que forma part de les nostres vides. És plegar de viure.
No podem pensar que l’edat tot ho cura, que ja madurarà, que ja es farà gran.
Perquè donem tant poca importància als sentiments, a les il.lusions?
Perquè no ensenyem als nois la diferencia que hi ha entre estar agobiat, trist, angoixat o no sé que em passa.
No us perdeu aquesta proposta. No és un espectacle fàcil, ni divertit, però sí molt recomanable tant per a adolescents, com per pares, educadors i gent amb ganes de comprendre i sentir-se comprès. Només d’escoltar, tot i que és molt dur , et sens reconfortat, perquè te n’adones que no estàs sol.
“La prevenció no ha de limitar-se a programes de detecció: “Hem d’apostar també per la prevenció de carrer, amb les famílies, que sigui un tema que es parli a les escoles, que es pugui parlar d’una forma oberta. Hem de fer un treball amb els nostres joves, cal donar-los suport, alternatives, que sentin que els adults els estem acollint, els estem entenent, i estem apostant per les seves capacitats”
Després de cada funció hi ha un col·loqui amb l’equip artístic i especialistes convidats, on el públic pot intercanviar impressions, experiències i punts de vista sobre el tema de l’espectacle.
El dia que hi vaig anar, vaig tenir la gran sort de poder gaudir d’un dels millors especialistes en psicologia d’adolescents; el psicòleg, educador i periodista Jaume Funes, autor del llibre “Estima’m quan menys ho mereixi…perquè és quan més ho necessito”
Per últim, i amb el que em quedo, és amb la frase final d’una de les protagonistes:
“AVUI HE DECIDIT ESTIMAR-ME I DEIXAR QUE M’ESTIMIN. AVUI HE DECIDIT VIURE”