L’Espanya de finals del segle XIX era un terratrèmol. La fi de l’era imperial, les defenestracions monàrquiques i primeres experiències republicanes, “dictaduras y dictablandas” o l’auge dels ideals de classe i els moviments polítics obrers van sacsejar tota una societat que en pocs anys va voler repensar-se de dalt a baix.
Emilia Pardo Bazán, l’escriptora aristòcrata, política i pionera del feminisme a la península, no va voler deixar escapar l’ocasió de retratar aquesta societat convulsa des del naturalisme, un corrent literari gairebé documental que estava introduint al país. Pardo Bazán es barreja amb les humils treballadores d’una fàbrica de cigars gallega per tal d’agafar referències per a la seva nova novel·la, ‘La Tribuna’. Aquest també és el malnom de la seva protagonista, l’Amparo, una de les treballadores de la fàbrica de cigars que no dubtarà en adoptar el lideratge del moviment obrer femení per la dignificació de la feina obrera durant la crisi política que va viure el país entre 1868 i 1873.
Cándido Pazó dirigeix i adapta amb la companyia Contraproducións una genial aproximació –personal– a l’obra de l’autora gallega. Una història escrita fa 140 anys que avui en dia ressona amb la mateixa actualitat en abordar temes com la sororitat, el feminisme, la responsabilitat afectiva, els drets laborals o les lluites de classe. És evident que en aquest segle i mig hem fet un pas endavant en els drets socials, però la lluita i les preocupacions encara són les mateixes.
L’obra també difumina el protagonisme de l’Amparo i agafa el nom de totes les dones que surten a l’obra, les cigarreres, amb aquesta voluntat clarament testimonial. La Tribuna és el motor, però la història és la lluita de totes elles. “Estuvieron todas las que salen pero no salen todas las que estuvieron“, diu –més o menys– el personatge de la Fina en una conversa amb l’autora. L’elenc d’intèrprets (Tamara Canosa, Susana Dans, Mercedes Castro, Isabel Naveira, Covadonga Berdiñas, Ana Santos, Ledicia Sola) brillen en conjunt en un muntatge que, si bé carrincloneja en la posada en escena, agafa embranzida en la narració fins a fer-te cantar l’himne de les treballadores, dempeus i amb el puny alçat. La lluita segueix.