Poques vegades un escenari amb pocs elements s’ha omplert tant comptant només amb la presència d’una única veu sobre l’escenari. Aquesta veu, la de la veterana Lola Herrera, és capaç de mantenir-te enganxada de forma constant durant 80 grans minuts. Aquesta veu fa que t’emocionis quan ella plora la mort del seu Mario i que esbossis un somriure culpable quan enuncia i vivència els valors “obsolets?” de l’Espanya de mitjan el segle XX: clasisme, racisme, masclisme…
Durant 80 intensos i únics minuts, la protagonista, la Carmen, et fa endinsar-te en aquestes llargues hores que passa a l’habitació vetllant al seu marit recordant anècdotes, persones, anhels… i revelant secrets. Records que ens mostren la realitat de les dues Espanyes, representades una per ella i una altra pel seu marit. El temps passa, el fred i el cansament es van apoderant de tu a mesura que la protagonista va mostrant senyals de que la temperatura està baixant i que cada vegada es troba més esgotada… fins a arribar gairebé a la demència de l’alba, ja passades les cinc.
Una tragicomèdia denuncia de Delibes que fa que surtis del teatre reflexionant, ja que el que ens explica la Carmen no dista molt del que han viscut els nostres avis i àvies, o fins i tot les nostres mares i pares. Lola Herrera broda una obra única de la literatura espanyola, i sorprèn la seva capacitat d’omplir-ho tot amb una sola veu.