Carmen vetlla, a casa, el cadàver del seu marit. Necessita passar al costat de Mario aquestes cinc hores. Una vida junts. Reflexions, petits, o no, retrets, reivindicacions, algun ajust de comptes, retrat d’un matrimoni, amb la seva rutina, els seus secrets no gaire ocults, l’afecte, una gran incomunicació.. Carmen, senyora de províncies, de missa els diumenges i buscar la vanitat de les floretes, encotillada a l’Espanya de meitat dels ’60, avorrida, a estones conservadora rància, a estones demanant llibertat, reflex d’una obertura que encara no havia arribat o només de forma tímida.
Lola Herrera fa anys va fer seu el personatge, tant que la va esgotar la seva càrrega dramàtica, que amb els anys s’ha alleugerit i ha guanyat en tocs d’humor no estridents. Potser quan va començar a interpretar a Carmen, als 40 anys, el personatge era més interessant, amb mitja vida per davant. Ha seguit encarnant-ho, amb un parèntesi d’una dècada, fins ara, amb 84 anys. Alguna cosa ja no encaixa, algun comentari sona poc creïble en boca d’una dona de 80 anys però és una delícia veure-la, amb la naturalitat absoluta de la seva Carmen i és que assistim a un recital de naturalitat, de fondre’s amb Carmen. I cert, el text de Delibes sona desfasat si no es veu com a crònica social d’una època passada, amb qüestions polítiques, socials, religioses, familiars o sexuals que ens sonen molt llunyanes, però per la interpretació no passen els anys, i per això, en acabar, ovació que és reconeixement a una carrera però també a un gran treball, que té l’enorme mèrit de semblar senzill.
En resum: l’última, potser, oportunitat de veure una representació i una interpretació que són història del teatre espanyol.