El personatge que Miguel Delibes va escriure fa més de cinquanta anys i que Lola Herrera porta interpretant gairebé quaranta és un retrat de la dona provinciana dels anys seixanta.
Sobre l’escenari, Carmen Sotillo vela el cadàver del seu marit en un soliloqui que li permet sincerar-se mostrant els seus anhels, pors i frustracions. Una dona que a més de complir amb el model imposat de feminitat també el defensa, sent així víctima i guardià al mateix temps d’una societat panòptica que castiga a les dones amb un sentiment de culpa constant. L’autor parteix d’aquesta situació per introduir tocs d’humor en el discurs tan classista i masclista d’aquesta dona, humor que es barreja simultàniament amb el drama personal del personatge.
Lola Herrera defensa aquest contradictori personatge amb enorme destresa, com era d’esperar, i ens porta de passeig per la ment de tot un model de dones que només existeixen sota la mirada de l’home. Amb una posada en escena minimalista, quatre cadires i uns lleugers canvis d’il·luminació són suficients per a que la interpretació de l’actriu ocupi tot l’espai escènic.
En definitiva, una relíquia teatral que mira al passat en tots els sentits, tant en forma com en contingut, i que ens recorda la importància de mirar enrere per a reconèixer-nos en el present.