Hi ha obres en les quals cap tota la sociologia d’un període. En cinc hores pot arribar a cabre tota una vida, màximament si es tracta de la vida d’una dona casada, en províncies, en els anys seixanta del segle passat. Aquesta dona, Carmen, narra amb criteri episòdic i reduccionista el que li ha esdevingut fins al seu imprevist trànsit a la viduïtat. Tot s’ha escrit ja sobre aquesta icona de la literatura espanyola, la seva adaptació des de la novel·la als escenaris, la seva identificació amb l’actriu per la qual el temps sembla no passar, el reflex de la vida femenina després de les cortinetes de les llars benpensants, que dissimulen amb silencis el que a crits els seus desitjos, insatisfets, reclouen en l’àmbit carcerari del privat.
En aquest muntatge, respectuós amb el record de tota una generació, es mantenen l’escenografia, el repartiment, el text i el tot el previsible per a un públic que s’acosta amb més o menys morbositat i prevenció a aquest espectacle. Es diuen veritats íntimes i doloroses; s’admeten incomunicació i frustració, malgrat una censura de la ferocitat de la qual ens han convençut històricament. En un recinte necessàriament reduït es desenvolupa aquest ajust de comptes en el qual al final la suposada víctima pot no ser tan innocent com s’imaginava, sempre des de la visió contemporània. Continuar llegint a TRAGYCOM