El Circo de los Horrores ha tornat a Barcelona, i pel que sembla ha tornat també als seus inicis… sobretot després del parèntesi que va suposar Apocalipsis, una producció més gran i amb un format que s’acostava més al musical rock. Bacanal, en canvi, ens torna a servir l’estètica del cabaret, la versió més gamberra de Suso Silva i la proximitat amb el públic. El tema de l’erotisme, a més, ha donat joc per desfermar l’estètica i l’estil de la companyia, ja de per si bastant extrems.
Està clar que el Circo de los Horrores es deu cada cop més al seu públic. Això és molt bo, perquè sap què ha d’oferir i perquè ja té els espectadors entregats des d’abans d’entrar a la carpa. Ara bé, també pot comportar alguns perills, com el d’allargar-se amb les interaccions o el d’acabar descompensant l’espectacle a favor de l’humor salvatge i la irreverència. Valgui com a exemple la primera part, que dura una hora i quart i, en canvi, només conté tres números de circ.
Cal dir, però, que tota la part circense és de gran qualitat. Des del número d’antipodistes fins a l’equilibrista amb cadira de rodes, passant per tots els números aeris, el pool dance o l’increïble contorsionista. I evidentment no ens podem oblidar de Suso Silva en el seu clàssic paper de Llucifer. El seu paper de mestre de cerimònies és d’aquells que es queda gravat a la memòria. La gent ho sap, l’espera, i normalment la seva aparició en el show és quasi sempre un autèntic esdeveniment. No es pot descriure, s’ha de veure.