Després de l’èxit aconseguit amb “Paquito forever” (espectacle dedicat a la figura del bailaor, cantaor i transformista Paco Alonso), “Ciutat de gespa” és, en paraules del mateix Joan Vázquez a la roda de premsa, “un viatge a la recerca de la nostra inspiració, dels nostres veritables desitjos i, en definitiva, de nosaltres mateixos“.
L’obra uneix en aquesta proposta a dos grans poetes de la literatura universal, el poeta nord-americà Walt Whitman (1819-1892) i el poeta espanyol Federico Garcia Lorca (1898-1936).
Lorca acaba d’arribar a Nova York en ple crack del 29, on intenta recuperar-se d’una ruptura sentimental (havia trencat la seva relació amb l’escultor Emilio Aladrén) i de la traïció que creu ha rebut per part de Salvador Dalí i Luis Buñuel, que han rodat “Un perro andaluz (Un chien andalou)”, segons Lorca en una clara referència a ell. Els dos artistes i amics havien criticat obertament la qualitat del seu “Romancero gitano”.
A Nova York, Lorca està preparant una conferència, però no troba les paraules adients, ja que en aquell moment travessava per un una crisi artística i, personalment, tenia molts dubtes per resoldre.
75 anys abans, Walt Whitman gaudeix d’una vida plena sense preocupacions.
Encara que Lorca i Whitmann mai van poder coincidir als EUA -pertanyien a èpoques diferents- sí que coexisteixen en aquest muntatge.
Les dues històries s’entrellacen quan un nen li fa una pregunta a Whitman, una pregunta que li farà trontollar els seus principis i afectarà profundament l’existència de Lorca.
És de suposar que Garcia Lorca coneixia la poesia de Whitman abans d’arribar a Nova York i li va dedicar un poema en el seu llibre “Poeta a Nova York”, aquesta “Oda a Walt Whitman” …. podeu veure-la clicant en aquest ENLLAÇ …
Oda que ha donat peu a Joan Vázquez per enllaçar als dos poetes, especialment amb el vincle de l’homosexualitat.
CIUTAT DE GESPA ha estat creada per Joan Vázquez amb el compositor i pianista Gerard Alonso, la direcció és de Víctor Álvaro i la coreografia de Bealia Guerra.
En la nostra funció qui estava al piano era Haile Lizarazu i al clarinet i saxo, Albert Abad.
L’escenografia que ha emprat Víctor AlGo a l’espai escènic, no ens ha agradat gens, com a mínim fins que ha desaparegut la mena de tul que separava els dos espais. Entenem que amb aquest tul “separador” es volia mostrar a l’espectador la diferència vital entre ambdós poetes, ja diferenciats d’altra banda per l’idioma en què parlen (Lorca en castellà, Whitman en català). Al nostre entendre creiem que aquesta separació física es manté massa estona i pertorba la visió de “l’altra banda”.
Tampoc ens ha convençut la coreografia de Bealia Guerra, especialment a la primera part, per l’exagerada gestualitat de “Lorca”, que nosaltres considerem totalment innecessària, perquè l’espectacle ja desprèn de per si una enorme sensibilitat poètica, i els moviments que la coreògrafa li fa fer a Joan Vàzquez, en lloc de realçar la proposta, l’empitjora considerablement.
Malgrat els dos “però” comentats, hem de dir que el treball de Joan Vázquez ens commou i ens transmet l’enorme desesperació de Lorca, en no saber trobar el seu lloc; la interpretació de l’actor és magnètica i la proximitat amb què el veiem cantar és realment impagable i màgica.
La música uneix als dos poetes, les cançons de Whitman estan traduïdes al català i s’inspiren en la música popular del segle XIX i en cançons de batalla, ja que Whitman va servir com a voluntari en hospitals durant la Guerra de secessió. Contrasta la música que acull Lorca, una música més propera al jazz sense deixar de banda les arrels flamenques.
Segons va comentar Joan Vazquez, han intentat traslladar a la música el llenguatge simbòlic que el poeta va utilitzar al seu llibre “Poeta a Nova York” en què comparava la situació dels negres de Harlem amb la dels gitanos de Granada.
Un espectacle molt recomanable amb una gran sensibilitat i on cal deixar-se portar per la música i la poesia, la magnífica veu i l’entrega absoluta d’en Joan Vázquez.
Per veure la ressenya original, només cal clicar en aquest ENLLAÇ