Una novel·la, que esdevé còmic, que esdevé teatre. La història d’una transformació que acaba essent el que no era, que vol ser el que no és. I per què no? El mateix intercanvi d’identitats que ha experimentat la història, entesa com a narració, inclosa per Paul Auster a Trilogia de Nova York (1987), és el que dispara el seguit de suplantacions a partir de les quals els personatges inicien una recerca, o una fugida potser. La novel·la és una obra sobre la naturalesa abstracta del llenguatge, i el seu objecte és la textualitat en sí mateixa i, per tant, l’intent de visualitzar una narració aparentment no visual fou un repte descomunal per a Mazzuchelli i ho ha d’haver estat també per a la Companyia Obskene.
La direcció d’actors sembla quedar-se a mig camí, és dubitativa, de vegades es decanta per una estètica de còmic, moviments que recorden les vinyetes, però en altres moments se n’allunya i transita cap a terrenys més convencionals. En qualsevol cas, Ciutat de vidre transmet de manera eficaç la buidor del protagonista enfrontat a l’espai urbà i la dificultat de trobar-se un mateix al segle XXI.