Si éreu fans de “Vinagre”, la sèrie d’esquetxos que va produir fa uns quants anys TV3 i que protagonitzaven Clara Segura i Bruno Oro, no cal que busqueu més, perquè aquesta obra ens retorna a aquella època daurada d’humor avinagrat.
Divertida i enginyosa, aquests serien els principals objectius d’aquesta producció. A través del fil conductor d’una història d’amor peculiar i una distopia tecnològica, com és la desaparició de la cobertura a nivell mundial, aquesta obra ens marca un camí farcit d’entrebancs i sorpreses protagonitzades per alguns dels personatges habituals de la comèdia -que no desvetllaré-. Personatges que només veure’ls provoquen un somriure basat en el record, que augmenta amb la posada en escena en aquesta realitat distòpica que ens proposen.
La trama és una bogeria i aquest és l’escenari ideal per als personatges creats per Bruno Oro i Alejo Levis. És l’hàbitat natural de cada paraula extravagant posada en boca d’Oro i Segura. L’únic error que se li pot atribuir és que arriba un punt del text en què la història que fa de fil conductor i, per tant, l’obra, s’allarga massa per culpa de la quantitat de gags i esquetxos que s’acumulen per minut. Alguns d’aquests moments – per exemple, el segon del taxista- són suprimibles i d’altres es fan llargs en sí mateixos. Modificant aquests dos aspectes, la història s’adequaria més a allò que s’espera: una narració ràpida, amb ritme, alegre i sense caure en l’autocomplaença. I queda coixa en aquest sentit.
Tot i això, Clara Segura i Bruno Oro estan superbs en tot moment, amb una especial atenció a la transformació total de Segura en cadascun dels personatges que desenvolupa, un talent que hem gaudit molt en drames, però poques vegades en la seva vessant còmica.
Val a dir que si una cosa té potent aquesta obra és la seva posada en escena i la seva potència visual, digne d’una catifa vermella dels Oscars.
Una estona divertida i capacitat d’obviar el ridícul, això ens proposen i jo no he dubtat en submergir-me.