Com reaccionaríeu si us diuen que el vostre fill està baixant el rendiment a classe però tu no notes el mateix a casa? Jo no sabria què dir-vos, perquè no he tingut la sort de viure l’experiència de ser pare encara… Però sí que es pot empatitzar amb les dues figures: la del mestre i la dels pares. Això és el que pretenen els tres protagonistes de Classe, convèncer als altres dos que el que ells pensen és el millor per un nen de 9 anys anomenat Jayden. El públic es troba amb el dilema d’entendre les complicacions de ser mestre i la faceta més sobreprotectora de ser pare o mare. Una reunió de seguiment que acaba esdevenint un partit de tenis d’argumentacions entre les tres bandes. Tot plegat amb pinzellades còmiques, dramàtiques i realitats com una catedral.
Pol López excel·lent, Pau Roca amb un paper molt ben treballat i Carlota Olcina a rebuf dels dos. Amb aquest elenc és ben fàcil idealitzar la peça i, efectivament, si hagués estat protagonitzada per altres actors realment hauria flaquejat en més d’un aspecte. Un espectacle que, com tots, es gaudeix més quan porta unes setmanes de rodatge i on els tres actors són els amos i senyors de l’espai i text. Una proposta que posa en relleu com pot ser de contraproduent desacreditar un mestre i no deixar fer la seva feina davant les inseguretats dels pares, que queden amagades sota una falsa aparença de felicitat.
El text agafa una velocitat esfereïdora fet que provoca que els personatges canviïn d’interès i raonament massa ràpid i evidencia un transcurs poc natural dels pensaments i sentiments. Per altra banda, una de les dificultats del teatre sempre és el canvi d’espai-temps d’una escena, en aquest cas i amb els recursos lumínics i de la dicció de cada personatge, queden ben marcats. No es pot passar per alt la feina magnífica que ha fet Paula Bosch en dissenyar, a la perfecció, una aula on cada espectador pot fer-se seu i aferrar-se a algun detall que el transporti a la seva època més gamberra.