L’ofici de mestre és un terreny abonat a l’opinió de tothom. De fet, l’experiència que atorga el fet que tots i totes haguem passat per una aula ens fa capaços de jutjar una responsabilitat que va molt més enllà d’una titulació. No cal que descobreixi ara la importància d’aquest ofici, però, potser perquè també és essencialment la meva vocació, necessito reivindicar el respecte que es mereix.
El text d’Iseult Golden i David Horan, m’evoca dues visions.
L’empatia cap al personatge que interpreta Pol López em remou. El mestre vetlla pel tresor més preuat de moltes cases diferents i diverses. I justament el paper de la Carlota Olcina i en Pau Roca ens demostren que això no és fàcil. És una acció de funambulisme professional en la que caure és massa fàcil. Ells, d’entrada correctes, treuen a relluir una gama de gestos en defensa del seu fill (que mai no és atacat) que acaba per treure de polleguera un aparentment equilibrat professional de l’educació. El mestre, com tothom, també ha de saber controlar la seva pròpia vida. I això costa, i l’esforç passa factura. La transformació lenta a mesura que han d’afrontar la realitat d’un infant amb dificultats d’aprenentatge (res de l’altre món, per altra banda) i el recurs de la duplicitat de rols pares-infants són fantàstics, i ajuden a il·lustrar el drama que els infants viuen darrere les decisions dels adults. Mereix un esment en Pol López. Aquest actor genera un magnetisme que atrau fins i tot quan intervenen els altres. I això és bo per l’escena, i dolent alhora, pels altres, que el necessiten per ser creïbles.
Per altra banda, la realitat de les famílies que l’obra presenta exigeix per part del mestre una exposició dels fets diferent. L’obra presenta una distància lingüística, intel·lectual, massa exagerada entre els dos mons. I així és difícil l’entesa.
La direcció de Pau Carrió és encertada i aporta agilitat al moviment d’escena. Tal vegada requereix destacar més encara, més que la lleugera variació de llums, els moments en els que els rols canvien. Alguna cosa es perd, en el canvi.
L’espectacle globalment, mereix reconeixement, la interpretació aporta qualitat i l’escenografia, una classe, com no podria ser d’una altra forma, és propera i realista. Tot plegat garanteix una conversa posterior interessant. Esperaria que ajudés una mica l’espectador a penetrar en la realitat de l’ofici de mestre, però crec que no és el cas, tampoc, malauradament.