Tots hem viscut en algun moment una reunió entre pares, mares i professors/es. Com a tals o com a propis alumnes. Poden ser reunions de seguiment i avaluació rutinaris o trobades per parlar d’algun problema o dificultat que tingui l’alumnat. I en aquestes reunions s’espera cordialitat, enteniment i predisposició per escoltar el que dirà l’educador/a i actuar en conseqüència. Però, ni totes les escoles actuen igual, ni les persones que es reuneixen en aquestes trobades són sempre el que s’espera.
Aquest és el punt de partida d’aquesta obra. En Ray (Pol López) es reuneix amb en Brian (Pau Roca) i la Sarah (Carlota Olcina) per parlar sobre les dificultats d’aprenentatge que té el seu fill. El que comença sent una reunió productiva i amb perspectives de bon enteniment, es converteix en una discussió entre els tres personatges, que acaben parlant de temes que no són merament acadèmics. I és que la Sarah i en Brian no tenen bons records de l’escola -on ells van anar també de petits- i, a més a més, s’estan separant, fet que augmenta la tensió a la classe. Per altra banda, hi ha en Ray que té problemes personals i també ha tingut entrebancs amb alguna família de l’escola per portar la seva funció de mestre fins on ell creia convenient.
Paral·lelament tenim una classe de reforç que el mestre imparteix al fill i a una altra nena de classe. Unes hores d’estudi que significaran molt per aquestes criatures que veuran en la figura d’en Ray el millor aliat per aprendre.
El plantejament d’aquesta producció té un gran al·licient i ens sedueix al principi, sobretot pel treball dels intèrprets, però el text es va dispersant i diluint fins a no quedar gaire clar quin és l’objectiu d’aquesta obra. Té alguns moments còmics, que fan riure al públic en diverses ocasions, però no és suficient. Es té la sensació tota l’estona que hi haurà una conclusió que englobarà les dues accions paral·leles, però no acaben d’encaixar bé en el resultat final.
El muntatge de la trama, amb els salts entre una seqüència i l’altra està molt ben travat. L’actuació d’en Roca i l’Olcina (que també interpreten als dos nens a la classe de reforç) acostuma a canviar en un segon i et situen fàcilment en l’altre pla -com a pares o com a nens-. Hi ha canvis molt ràpids, que tot just ocupen unes quantes línies del text i tornen a l’acció inicial, i d’altres més extensos perquè així ho demana la dramatúrgia. Aquest exercici de salts és un dels grans encerts d’aquesta obra. El moviment dels personatges per l’aula que hi ha a l’escenari també és molt adient, ja que contextualitza les emocions que senten cadascun en la línia del text que estan.
Els tres intèrprets mostren una vegada més que tenen ofici i que tan els hi fa el text que els hi donin, perquè sempre l’assimilen i aconsegueixen transmetre les emocions dels seus personatges. He de destacar, però, el treball d’en Pau Roca i la Carlota Olcina. Els seus canvis de rols i emocions en qüestió de segons sense deixar entreveure a qui havien donat vida abans, i després tornat al personatge inicial amb la mateixa intensitat que l’havien deixat, és un treball molt acurat.
Amb tot, com deia al principi, el text que semblava que donaria forma a una història empacada, queda dispers i absorbit per les interpretacions. Fins i tot en algun moment es fa llarg. Deixem de banda què ens estan narrant per gaudir només dels personatges. Que no està malament, però no era el que esperava quan ha sonat el timbre i he entrat a classe.