No hi ha cap mena de dubte en que Iván Morales té un gust especial per escriure i per tocar la fibra de l’espectador en determinats moments. Alguns dels monòlegs que s’escolten a Cleòpatra estan entre el millor que hem escoltat últimament de mans d’un autor català de la nova fornada, però no crec que el conjunt sigui tan bo com un pot pensar mentre contempla l’espectacle. Penso que aquest cop és cert que els arbres ens han tapat el bosc, ja que la història -a l’igual que el to general de la peça- va donant salts endavant per acabar finalment amb una escena molt bonica, però totalment inversemblant i gens adequada a l’argument ni als personatges amb els que hem estat compartint penes durant més d’una hora i mitja… També penso que la llargada de la peça no era necessària, i que els jocs metateatrals que s’utilitzen no tenen massa justificació. Tot i així, la peça té molts valors, com ara el retrat de determinats personatges de la Barcelona actual, la magnífica utilització de la llum a escena i, sobretot, el treball actoral dels tres intèrprets. En aquest sentit, m’alegro molt del regal que aquesta trilogia li està fent a Manel Sans però també del regal evident que Morales li ha fet a Anna Azcona, que destaca en el que deu ser un dels millors papers de la seva carrera. Crec que tots dos, relegats sovint a papers secundaris o a produccions molt petites, s’ho mereixen d’allò més.
Enllaç copiat!