La literatura grega té tan ampli ventall de personatges i històries que és molt complicat triar-ne una per posar-hi el focus. Durant centenars d’anys els grans herois i protagonistes han sigut els homes. Herois o diables que amb els seus actes i aventures van anar modificant la història de Grècia i la seva cultura –o això diuen les seves narracions-.
Poques vegades trobem a les dones com a protagonistes, sinó com a meres comparses en un món d’homes. Alguns noms han sobreviscut a aquesta tradició, com Electra, Antígona o Helena de Troya, però si he de ser sincera, són anècdotes dins d’un mar de testosterona.
Agustí Villaronga ha decidit adaptar el text de Colm Tóibín en aquesta ocasió per fer justícia, podríem dir, a Clitemnestra, dona de Agamèmnon –famós sobretot per ser un dels partícips de la guerra de Troya amb Aquil·les al seu costat-. Vista des de temps immemorials com una dona despietada i freda, aquí Núria Prims ens mostra una mare que fa de la venjança el motor de la seva vida després que Agamèmnon hagi fet sacrificar a la seva filla Ifigènia per acontentar als déus.
Amb una escenografia curiosa i molt efectiva, ens traslladem sense adonar-nos a la Grècia del segle XVII. Sense gaire complicació decorativa, uns simples matalassos aconsegueixen crear el miratge d’un campament militar al mateix temps que reconstrueixen un palau i unes masmorres. L’ús de la il·luminació acaba d’arrodonir un quadre molt especial que ens evoca a una època passada.
Un escenari potent amb una coreografia dels intèrprets estudiada al mil·límetre i amb canvis de vestuaris puntuals i molt acurats acaben de donar el marc perfecte per a una esplèndida actuació de Prims, posant l’ànima al servei de Clitemnestra i la seva història. L’espectadora es queda hipnotitzada amb la primera aparició de la protagonista de la història. Segura de sí mateixa i orgullosa, té una creença ferma en la realitat de la societat que es desfà amb el sacrifici que no pot impedir. La transformació d’aquesta dona esdevé imparable i sota l’aparença de continuar sent l’ombra del seu marit, comença la construcció d’un nou pensament i una nova manera d’actuar que canviarà el curs de la història.
La narració d’aquesta història transita entre el públic al principi amb lleugeresa, fent que un a una vagi caient cada espectador/a en la teranyina que ens està ordint Clitemnestra. Quedem atrapades i hipnotitzades pel personatge i, quan s’acaba l’obra, aplaudim perquè ens queda un buit de soledat per omplir. Perquè voldríem passar una estona més amb ella i el resultat de la seva determinació.