Cloaca s’ha convertit en un èxit sorpresa de les sales de petit format. No sabria dir si ha estat pel boca-orella, per la poca oferta estival o per l’hàbil màrqueting del Versus Teatre, que ha inclòs concerts en directe de Malacara & Wilson Band -autors i intèrprets de la banda sonora- i copes gratis. Sigui com sigui, a mi em costa d’entendre l’èxit d’aquesta obra de Maria Loos, que des del 2002 ha conegut múltiples versions en 14 països diferents, una d’elles dirigida pel mateix Kevin Spacey a l’Old Vic Theatre. A casa nostra, en canvi, vam poder veure fa anys la versió espanyola, dirigida per Josep Maria Mestres, i l’argentina, que va dirigir Javier Daulte amb un encertadíssim Darío Grandinetti. A totes elles, la mateixa exaltació de la testosterona i la virilitat, amb uns personatges difícils de pair i una visió de la vida que ratlla el masclisme i l’arrogància. La veritat és que veient-la costa d’imaginar que hagi estat escrita per una dona.
En aquesta versió dirigida per Oscar Molina s’emfatitzen encara més alguns dels paranys del text, com l’estranya evolució d’alguns dels personatges o les sobtades transicions de la comèdia al drama. Crec que la impostada interpretació d’alguns dels actors no ajuda gens a que aquesta transició sigui creïble, i només Xavi Casan aconsegueix donar-nos moments de veritat i d’enyorada tendresa. En resum, una obra difícil de representar que, malgrat tot, ha trobat el seu públic… i esperem que sigui per molt de temps.