A mig camí entre la comèdia i el drama generacional (un gènere, d’altra banda, molt agraït), Cloaca és una proposta interessant de la dramaturga holandesa Maria Goos sobre l’enyorança masculina de la seva joventut. La història parteix d’en Pieter, un funcionari públic que col·lecciona pintures descartades pels museus que un dia es troba que han adquirit un inesperat valor i ha de retornar-les. Aquest conflicte el reunirà amb tres dels seus amics per ajudar-lo, cadascú aportant els seus propis problemes: ruptures matrimonials, desequilibris psicològics causats per les drogues, disfuncions sexuals, inseguretats artístiques, etcètera. Malauradament, la cohesió entre totes aquestes trames i subtrames resulta artificial i forçada. No hi ha una unitat autèntica entre tot allò que se’ns explica i, fins i tot, l’argument principal queda oblidat en diversos moments de l’obra. És cert que alguns textos són molt suggerents i la melancolia que respira tot el muntatge està molt aconseguida. No obstant això, el conjunt és dispers i això embruta una mica el seu grapat de bones idees. Del grup d’actors, per moments una mica passats, destaca la interpretació d’un Xavi Casan precís, emotiu i absolutament creïble. Cal dir també que l’espectacle conté un bon clímax que fa oblidar, en part, els rodejos narratius que ens fan donar durant tota la representació.
Enllaç copiat!