Sembla ser que un tret característic de la nova onada de pel·lícules, sèries i obres de teatre en aquest principi de segle és la barreja de gèneres. Sobre els nostres escenaris hem pogut gaudir de textos signats per Javier Daulte o Jordi Galceran, per citar només dos exemples, on combinant diferents registres narratius s’obtenien nous camins que donaven aire fresc a les seves històries. D’entrada, Coaching aparenta tenir la intenció de ser un d’aquests productes mixtes que, amb els mecanismes adequats, donen molt bons resultats. A mig camí entre el thriller polític, la comèdia d’embolics, la sàtira social i la paròdia, la veritat és que l’espectacle acaba trobant la seva feblesa en el que hauria de ser el seu punt més atractiu. L’autor i director Ángel Amazares ho intenta, i té diàlegs força interessants, però, en definitiva, ni és prou divertida com a comèdia, ni prou excitant com a intriga. S’agraeix, d’altra banda, la mala llet amb que està plantejada i la pretensió de desmuntar certs mecanismes podrits de la política del nostra país. Tot i això, en conjunt, l’invent no acaba de funcionar ni resulta del tot creïble, a excepció de l’excepcional Roser Batalla que demostra, un cop més, la gran actriu que és.
Enllaç copiat!