Steven Berkoff ens era conegut pels seus treballs en pel·lícules com “La Naranja Mecànica”o “Barry Lindon”, de Stanley Kubrick; “Blow up”, de Antonioni, o “Principiantes” de Julian Temple. També el recordem a “Octopussy” o a “Rambo”i sempre en papers de dolent, el més dolent de tots.
Fa uns mesos vaig veure una obra de teatre d’aquest autor: “Decadència” escrita al 1981 i representada i dirigida per ell mateix al Wyndham’s Theatre amb l’actriu Linda Marlowe. Ha estat representada durant tots aquests anys arreu i traduïda a molts idiomes. Dues parelles unides per l’home que és marit d’una i amant de l’altra que expressen una realitat sòcio-política utilitzant un llenguatge desenfadat, groller i escatològic.
No em va costar reconèixer a “Com els grecs” al Berkoff que havia vist. Moltes coses en comú, la crítica de la Gran Bretanya de l’època Thatcher, la mirada àcida sobre la societat del seu temps, el mateix llenguatge provocador, punyent, dur, groller, descarnat, extravagant i obscè, i per sobre de tot, absolutament sincer.
Berkoff fuig del que és políticament correcte, dels personatges complaents, dels comportaments insubstancials o sense interès. És provocador, es un tot terreny que dirigeix, actua i escriu quasi tots els seus muntatges. Algú l’ha comparat amb Peter Brook ja que juga amb un escenari buit i articulant l’espai de manera prodigiosa. En aquest cas ha estat Josep Mestres qui ha utilitzat l’espai de manera sorprenent demostrant una vegada més el seu indiscutible talent. Segons Mestres, tenia ganes de representar aquesta obra i ho ha fet quan ha trobat el moment i els millors actors/actrius per representar aquests extravagants personatges.
Èdip (Eddy) viu a la Gran Bretanya sòrdida i empobrida i utilitza el llenguatge més barroer per descriure tots els sentiments que la seva situació li desperten, tots negatius, fins que troba l’amor i el mite es compleix. Eddy és Pablo Derqui amb la seva indescriptible capacitat recitativa i interpretativa.
Pep Cruz i Mercè Arànega són el pares d’Eddy superbs tots dos en tots els papers que fan. El monòleg de l’Arànega fent d’Esfinx és memorable. La guinda la posa Sílvia Bel que completa el sòlid quartet. Donat que cada actor/actriu fa més d’un personatge, el treball de regidoria al darrera de l’escenari ha de ser impressionant. Tant és així, que el mateix Pep Cruz en una entrevista diu que li recorda “Per davant i per darrera”. És una obra d’una gran dificultat per la velocitat del text i el canvi trepidant d’escenes i personatges. És tot un repte que tant Mestres com els 4 actors/actrius com l’escenògrafa Clara Notari resolen d’una manera molt eficaç.
Les peces de música són totes molt encertades tot i que jo personalment agrairia que me les identifiquessin d’alguna manera como fan en el cinema en forma de crèdits. Menció especial he de fer a la il·luminació de l’Ignasi Camprodon que dóna en cada moment el grau de patetisme o esperança que cal al text i a cada escena.
Berkoff ha sabut donar llum a la persona atrapada a les seves debilitats i misèries demostrant que és capaç de grans sentiments com la compassió o l’amor sense condicions. I així neix un Èdip diferent ple d’esperança.