Diu Roberto Romei en el programa de mà que “Àfrica és aquí i Àfrica som nosaltres”. Segons ell, aquesta obra escrita per Bernard-Marie Koltès el 1979 segueix reflectint actualment l’opressió i explotació del nostre món, així com la incapacitat per prendre responsabilitats com a societat. A Combat de negre i de gossos tenim tres maneres diferents de viure el continent africà, o qualsevol altre continent -real o metafòric- que sigui objecte de submissió: a través de la violència, a través d’un diàleg ple de mentides i paranys, i a través de la pena i la malentesa commiseració. Es tracta d’un text que, com en molts altres de l’autor, sobrepassa el realisme i s’endinsa cap a la veritat amb un llenguatge poètic i carregat de simbologies. Un text difícil per als actors, amb moltes repeticions, llargs parlaments i fragments que s’han d’assaborir molt bé per extreure-hi tota la seva càrrega emocional.
La direcció de Romei és efectiva a estones, sobretot a nivell formal, però potser deixa excessiva responsabilitat als actors. Hi ha fragments que no semblen molt treballats, o massa ben entesos. No és fàcil fer Koltès, ni tampoc entendre tots els seus missatges, però un excés de crispació o una certa carència de matisos en algun cas tampoc hi ajuden gaire. Tot i així, els actors s’hi esforcen i lluiten per fer arribar a l’espectador la foscor i la violència d’un petit racó d’Àfrica ofegat per la tirania d’una constructora francesa. Una bona oportunitat per redescobrir una obra que ja va ser adaptada el 1988 per Carme Portaceli, amb Emma Vilarasau i Andreu Benito al front del repartiment.