Es creua una mirada d’una punta a l’altra d’un menjador ple de gent enmig d’una festa. Potser no ha sigut veritat. Però sí, ho és. Torna a creuar-se. I aquells ulls es van seguint durant tota la nit. En el moment de replegar veles, la Laura es queda sola al seu pis, però en Dani no ha marxat. Ha estat a punt d’agafar el taxi, però s’ho ha pensat dos cops i torna per veure-la una vegada més. Es nota que han connectat d’alguna manera, però on ella hi posa decisió i valentia, ell marca límits dibuixats per un passat emocional no gaire agradable.
I així comença aquesta nit que veiem a dalt de l’escenari. Dues persones que intenten comunicar-se, amb sort algunes vegades i sense sentit d’altres, però que ho intenten. A poc a poc es van desfent de les seves defenses i deixen veure els seus anhels i il·lusions, però sobretot les seves pors i debilitats. Perquè d’això va aquesta obra de David Eldridge, sobre com aconseguir tornar a començar (o almenys intentar-ho). I sobre l’argument és millor no desvetllar res més.
Un text proper i genuí que navega a través de les interpretacions de Mar Ulldemolins i David Verdaguer, que ens transformen de cap a peus en la Laura i en Dani. És increïble com Verdaguer aconsegueix desaparèixer darrera el seu personatge sempre, des del primer minut estem veient i escoltant en Dani, la seva soledat i el dolor que l’envaeix. Fins i tot escampar una cervesa pel terra es converteix en el més real que pots veure a l’escenari. Ulldemolins ens dona una Laura real, divertida, intel·ligent, però que amaga les seves emocions reals, fins que es va despullant per mostrar-se tal i com és.
L’escenari és un pis -que més d’una voldríem tenir a Barcelona- amb tots els detalls adients, fent-los necessaris en més d’una ocasió, donant més versemblança a la narració. I la música… és una meravella. No puc negar que jo, com un dels personatges, no vaig poder evitar cantar en silenci una de les cançons que donen el tret de sortida al clímax final.
Amb la sensació que el text, que a vegades dilata de més la narració, podria haver-se retallat una mica, l’obra deixa un bon gust de boca i amb ganes de tornar a veure a Verdaguer i Ulldemolins sobre l’escenari.