GRITO PELAO és una reflexió sobre la maternitat amb tres dones a escena i una quarta en camí. Carlos Marquerie ha fet una dramatúrgia orientada a destacar el profund desig de ser mare de la bailaora, Rocío Molina. Ella ha decidit tenir un fill, sola, perquè en aquest moment de la seva vida no té parella i ha decidit fer-ho amb inseminació artificial.
Ho desitjava des de fa molt de temps, ens parla de fins a cinc anys i creia que aquest desig incomplert feia que fins i tot artísticament aquest fet li impedia desenvolupar-se com ella desitjava. Ho ha aconseguit i per sort ara ja està embarassada de 18 setmanes; a partir d’aquest desig ha construït una coreografia, que sembla escrita des de les entranyes, malgrat que aquesta proposta la va començar a treballar molt abans del seu embaràs.
Des del començament ja sabem que no hem vingut a veure un espectacle com el que ens té acostumats la Rocío Molina, bailaora, a la que hem vist treballar a “Caída del cielo” o “Impulso” al Mercat de les Flors, ja que en aquesta proposta transforma el seu cos i la seva manera de ballar buscant, des de la quietud, una saviesa lligada al seu desig de ser mare, una recerca que uneix la vida i l’art, el ball i la pròpia identitat.
En aquesta proposta l’acompanya Silvia Pérez Cruz, amb una tria de cançons entre les quals dues especialment compostes per a l’espectacle amb lletres lorquianes. Amb elles dues comparteix escena Lola Cruz, la mare de Rocío.
GRITO PELAO és un espectacle diferent creat com a excusa per explicar el gest lliure d’una maternitat buscada i ho relacionen amb generacions passades. L’experiència irrepetible de ser mare reiterativament manifestada al llarg de l’espectacle. Hem de reconèixer però, que no hem acabat de connectar amb l’espectacle, que ens ha decebut molt i se’ns ha fet avorrit fins al punt de desitjar que arribes a la seva fi el més aviat possible, per poder escapar escales amunt del teatre Grec.
Malgrat que les artistes i els músics són de reconeguda trajectòria, l’espectacle ens ha semblat innecessàriament llarg i reiteratiu fins al punt de l’avorriment i ha portat a l’esgotament físic al públic, que hem passat mitja nit buscant la postura perquè tot “passi millor”.
Creiem que són dues artistes excel·lents, però han allargat i han dotat d’una gran lentitud molts dels números provocant la nostra desconnexió. Per cert, no hem acabat d’entendre el sentit de la barba de Rocío en una part de l’espectacle.
Així i tot, també hem de reconèixer que la posada en escena ha estat el millor de l’espectacle, amb unes projeccions espectaculars sobre el terra i la paret de pedra del Teatre Grec, realitzades per David Benito, una il·luminació perfecta de Carlos Marquerie …. i que l’escena de la petita piscina on se submergeix Rocío completament nua, és d’una bellesa i sensibilitat fora mides…. però malauradament a aquestes alçades de la pel·lícula, feia temps que nosaltres havíem desconnectat. Llàstima !!!
Per veure la ressenya original, només cal clicar en aquest ENLLAÇ