Si a“Oro viejo” ens feia reflexionar sobre el pas del temps, “Caida del cielo” sobre la feminitat i el que és ser dona, a “Grito Pelao” Rocío Molina fa un pas més enllà, i ens proposa la seva visió personal de la maternitat, com a dona, i en solitari.
“Grito Pelao” és la història d’una dona lesbiana soltera, que vol tenir un fill, però que li fa por enfrontar-se sola a aquesta aventura.
Es tracta d’una proposta autobiogràfica arriscada. Un viatge personal cap a la maternitat. Una vivència que ha decidit viure en solitari, com a dona. Un projecte que va néixer fins hi tot abans de quedar-se embarassada.
Rocío Molina volia ser mare, viure-ho i compartir-ho. Cada dona viu la seva maternitat de manera diferent; hi ha que ho volen compartir en privat i altres fer-ho de manera més visible. Hi ha dones que ho fan retratant pas a pas l’evolució del seu embaràs, o com jo, que ho vaig fer escrivint en un diari tot el procés de gestació de cadascun dels meus fills. Rocío Molina ho fa amb el ball, la seva millor manera d’expressar-se i d’explicar els seus sentiments.
Rocío Molina comparteix amb nosaltres els primers sons interns del seu cos fecundat, les primeres imatges del fetus, el so del batec del seu cor i el del seu fill; ens mostra el seu cos nu, el seu ventre fecundat. A l’escenari veurem la dona, la deessa i la mare.
El seu cos s’expressa de forma natural. Tot passa través del seu cos. Busca dins seu.
L’acompanyen dues dones , Lola Cruz, la seva mare, i la cantant Silvia Pérez Cruz, amb la que l’uneix una gran relació d’amistat.
Lola Cruz balla, l’acompanya, l’acarona, la protegeix.
Silvia Perez Cruz és la responsable de la direcció musical i n’ha compost diverses cançons noves, entre les quals hi ha dos temes lorquians i un tango. Ella és el sentiment expressat en forma de veu. És la que observa. La narradora. La millor amiga. La comadrona.
Rocío Molina demostra que és una de les millors “bailaoras” i coreògrafes del nostre país. A “Grito pelao” porta el seu físic al límit, es mostra delicada i sensual, trenca barreres i transmet en cada un dels seus moviments.
Penso que Silvia Pérez Cruz posseeix una de les millors veus de casa nostre, és una dona amb una veu versàtil que sap transmetre emocions. Posseeix una gran presència escènica. A “Grito pelao” actua i se li dona bé.
En general l’espectacle és ple de moments espectaculars: interpretació, posada en escena, efectes especials, coreografies, cançons, il·luminació,… aleshores us preguntareu…si tot és tan meravellós, el perquè una valoració tan baixa? Dons bé, perquè tot i la genialitat de tot el muntatge, crec que aquest espectacle peca de llarg, lent i repetitiu.