Parlar de Sondheim a aquestes alçades de la pel·lícula potser està de més. El compositor nord-americà, mort el passat mes de novembre, va revolucionar el gènere dels musicals i no va parar d’innovar temàticament i formalment fins gairebé el final de la seva carrera. A Company, una de les seves obres mestres, va signar una magnífica carta d’amor a la ciutat de Nova York i també va radiografiar el món de la parella. No es va estar de criticar una certa classe social ni unes determinades maneres de fer, però el resultat és un artefacte còmic, nostàlgic i increïblement bell… malgrat la seva desesperança.
Tot i existir una versió en català -la que va dirigir Calixto Bieito en el 1997-, aquesta és la primera vegada que es fa en castellà. Es va estrenar a finals de l’any passat en el Teatre del Soho de Màlaga sota la direcció d’Antonio Banderas, i en el repartiment hi trobem grans noms del gènere musical actual, molts d’ells de casa nostra. El muntatge s’impregna del missatge que Sondheim volia imprimir en aquesta obra, i també del minimalisme formal que ha tingut en quasi totes les seves posades en escena. A més, no nega en cap moment l’estètica dels setanta ni un cert gust per la nostàlgia, cosa que em sembla un gran encert. És veritat que a Broadway acaba de triomfar una versió que posa el llibret al dia, que transforma el sexe del personatge principal i que obre l’argument a un altre tipus de relacions més del segle XXI, però també és cert que allà el compositor i l’obra són molt coneguts… gairebé una institució. I ja se sap que a les institucions, de tant en tant, convé que se’ls hi tregui una mica la pols.
Un dels grans encerts de Banderas és el gust amb que ha abordat la majoria d’aspectes de l’obra, però també els professionals dels que s’ha envoltat. L’orquestra de 15 músics sona com en les millors ocasions, i els actors brillen per si sols, però sobretot en els endimoniats i fabulosos números corals (el Side by side amb que s’inicia la segona part és realment una meravella). Tot i que penso que el nivell és molt homogeni i encertat, és just destacar el gran treball de Marta Ribera com l’alcohòlica Joanne, però també el de Lidia Fayrén i, pel que diu tothom, el d’Anna Moliner (a mi em va tocar una cover). Per la seva banda, Roger Berruezo defensa el complex i difícil paper de Robert, el protagonista que a Màlaga va interpretar el mateix Banderas. Potser a moments li faltaria una mica més del carisma que ha de tenir el personatge, però just és dir que hi ha un enorme esforç -també vocal- per defensar-lo i explorar-lo funció a funció.
En definitiva, una oportunitat enorme de gaudir d’un Sondheim d’alt nivell i de gran producció. Seria una llàstima que els amants dels musicals, que a Barcelona són molts, se’l deixessin escapar. Ja sé que el Grec ha preparat A Sondheim night music com a homenatge al compositor, però a part de petits fragments també està bé gaudir dels irònics i complexes arguments que ens va deixar.