Quan es compleixen deu anys de la mort de Bolaño, el cèlebre novel·lista torna a la cartellera barcelonina gràcies a l’adaptació escènica del seu debut literari, el qual va ser co-escrit amb García Porta ara fa 30 anys. Malgrat tractar-se d’un text difícil d’adaptar per al teatre, cal dir que Fèlix Pons se’n surt èxitosament, oferint-nos un muntatge carregat de ritme i explosió creativa en el que aconsegueix submergir-nos dins d’un món ple de disbauxa. En aquest sentit, Pons no dubta en utilitzar recursos audiovisuals que estan al servei de la dramaturgia i, fins i tot, algun proper al món cinematogràfic, tot donant cos i ànima a aquest complex muntatge. Així doncs, l’obra també compta amb una excel·lent banda sonora, que a més de destacar per la seva sel·lecció musical, aconsegueix fusionar-se amb el món intern dels protagonistes. D’aquesta forma, s’aprofundeix encara més amb el que senten els personatges, juntament amb l’ús de la il·luminació i d’altres efectes sonors i visuals. Òbviament, no ens hem d’oblidar del gran treball actoral que fan Nao Albet i Claudia Benito, els quals presenten uns personatges amb força i personalitat pròpia, tot treballant al servei d’un muntatge carregat de recursos.
Sens dubte, i com destaquen diversos mitjans, el plantejament de l’obra evoca a la clàssica història de Bonnie and Clyde passada pel filtre Tarantinià. Això és cert, però aquests referents són només un punt de partida per a explorar un món interior caòtic i confús, fruit d’una societat fosca i immòbil. Potser en alguns moments l’adaptació es mostra confusa i el ritme vertiginós ens fa perdre el fil narratiu, però aquesta és una aposta de petit format poderosa, que té el gran mèrit de submergir l’espectador dins del món interior dels personatges i de fer-li sentir allò que viuen d’una manera picada, moderna i transgressora.