Admetem-‘ho: d’una manera o una altra, tots hem desitjat alguna vegada enviar-ho tot a la merda.
Desprendre’ns de les convencions socials, enviar el jefe on es mereix, oblidar-nos de les obligacions, viure amb lo puesto i passar-nos el dia fent el boig o tancats a un apartament amb aquella persona que ens torna bojos. Abandonar-nos a una vida de paradisos artificials, com els bohemis parisencs, sense conseqüències ni preocupacions.
I hi ha un plaer estrany en deixar-nos endur per la història d’algú que viu així, i quan l’Àngel i l’Ana ho fan, interpretats amb tanta energia pel Nao i la Claudia, és com si ens alliberessin una mica a nosaltres mateixos de la nostra realitat. La llum, els micròfons, la música alta i els audiovisuals fan de psicotròpics indispensables per entrar nosaltres també al seu viatge narratiu,contemplar l’autodestrucció i mirar als ulls aquest abisme pel que no ens llencem però que tant ens atrau.
Finalment però, com acostuma a passar amb algunes substancies, sortim una mica ressacosos, i és cert que ens queden certs dubtes sobre els personatges i una petita sensació de que potser manca certa acidesa i reflexió inexplorades durant l’espectacle en les paraules de Bolaño, tant hipnòtiques i lúcides en alguns moments. Caldrà comparar-los!