Vicent Andrés Estellés és el poeta de les paraules senzilles, dels temes quotidians i populars. El poeta que va revolucionar la literatura valenciana a base d’explicar allò que passava al seu voltant, i també a casa seva, amb mots intel·ligibles i clars. La seva obra Coral Romput ja va inspirar un àlbum d’Ovidi Montllor i una reeixida adaptació escènica que va dirigir Joan Ollé en el 2008 al Lliure, amb un repartiment d’aquells que es fan recordar. Ara torna als escenaris, però en una versió totalment contraposada. Una versió minimalista, austera i quasi nua d’artificis. La veritat és que resulta fàcil per acostar-se a la paraula, per copsar el sentit més primigeni d’un llibre que no deixa de ser un cant fúnebre a la filla perduda… Ara bé, s’entén més com més coses se li treuen a l’espectacle? On rau la frontera entre el teatre i el recital poètic?
Marc Chornet opta per un espectacle íntim, senzill, on la paraula quasi nua ha d’omplir de significat tot el món particular del poeta. Crec que l’opció és bona, fins i tot delicada i estilísticament encertada a estones, però també un pèl feixuga. El treball de l’actriu Marina Alegre resulta emotiu i gegantí, i ben poc se li pot retreure… Però ja posats a prendre la forma teatral, crec que els versos d’Estellés donaven per moltes més idees i també molts més contrastos.
Sigui com sigui, sempre és un bon moment per acostar-se als versos d’un poeta popular i molt estimat. I més ara, quan es compleix el centenari del seu naixement i tant Catalunya com València s’ompliran d’homenatges i sentits recordatoris.