Al segle XVI, en ple Renaixement, a Itàlia neix una nova forma de fer teatre i que s’escampa per tota Europa. Es basava en l’humor i la improvisació i les representacions es feien a places i mercats. Aquest gènere es va anomenar Commedia dell’Arte, un espectacle carnavalesc que combinava l’humor amb la crítica social. Es considera el primer teatre professional de l’edat moderna i d’ell se’n deriven patrons de conducta i d’escena.
Carlo Goldoni amb la influencia de la Commedia dell’Arte, va ser el creador de la comèdia realista italiana i canvia la improvisació pel teatre de text. A Coralina es fan picades d’ullet a la Commedia dell’Arte. Es trenquen totes les parets com si actuessin en una plaça. Els intèrprets parlen directament al públic, interactuen i se’ls fa participar de l’espectacle.
Entremig de corredisses, embolics, enganys i mitges paraules, Goldoni va escriure un text en el que la virtut guanya a la maldat i la veritat està per sobre de la mentida encara que s’utilitzin enganys i argúcies per demostrar-la. Defineix les classes socials estenent el to burlesc a totes elles sense contemplacions ja que la finalitat era el divertimento però a la vegada de manera irònica feia una crítica social a les classes dominants. En totes aquestes comèdies, els vells representen el poder establert i els costums i habitualment són els pares dels enamorats. Els criats estan al servei dels vells però també ajuden als enamorats, fills d’aquells. Representen l’amor i la passió.
Com ja ens té acostumats La Perla 29 i el seu director Oriol Broggi, amb una senzillesa extrema, l’escenografia és només una cortina llarga en la paret del fons, dues cadires, dues butaques i una tauleta que els mateixos actors fan moure segons l’escena. Tot amenitzat amb música barroca i una cançó acompanyada per un violí a escena. L’elecció de la música més adequada és el segell Broggi. També és molt Broggi la introducció de paraules i frases del text original, en aquest cas l’italià, que situa l’ambient en el lloc de l’obra.
Mireia Aixalà és Coralina, la serventa amorosa que coneix el seu paper de serventa i es posa al servei de l’amo fins a les últimes conseqüències, menysprea els convencionalismes i la rigidesa dels comportaments de l’època, desemmascara mentides i soluciona els embolics. L’Aixalà està superba.
Tots els actors i actrius estan esplèndids cada u en el seu paper. Un planter d’intèrprets impressionant tot i que vull destacar, a demés, a Joan Arqué amb un difícil paper de criat dislèxic i desmemoriat, Xavier Boada el pare vell, ric i casat amb una dona més jove i Rosa Gàmiz la madrastra ambiciosa que ho vol tot per ella i el seu fill.
És una obra rodona, divertida, feminista i actual. No us la perdeu.