Trobar un personatge paraplègic o tetraplègic en una obra de teatre és realment difícil, tot i que hagi exemples més o menys coneguts: El dret d’escollir, L’alegria, etc. A Cost de vida -obra guanyadora del Pulitzer el 2018- hi trobem dos personatges amb aquesta condició, tot i que el tema principal sigui alguna cosa més abstracte que no pas el problema físic. De fet, a l’obra es parla de com una diferència pot acabar unint-nos i fer que estiguem connectats a l’altre, per sobre de barreres i de prejudicis. També parla dels cuidadors, dels vincles que s’estableixen, de l’ajuda mútua, de com remuntar unes vides trencades… De l’amor, en definitiva. I a sobre ho fa amb humor, perquè Martyna Majok –l’autora del text- sap imprimir ironia i un toc d’esperança a les dues històries que, de mica en mica, van creuant-se i barrejant-se. Unes històries que en altres mans haurien derivat cap al tremendisme i que aquí es viuen amb una certa naturalitat.
Cost de vida comença amb un monòleg a la barra d’un bar. L’Eddie, el personatge principal, parla amb un interlocutor que no veiem i li explica part de la seva vida. Escolten junts les notícies de la televisió, beuen junts, es diuen les veritats que l’altre vol sentir i finalment brinden per estar en un lloc segur i lluny dels problemes que carreguen damunt les espatlles. A partir d’aquí coneixerem la història de l’Eddie, per recuperar-la al final… quan tot el que ja hem vist ens fa tenir una idea diferent del personatge. Perquè si la primera i la última escenes –seqüencialment unides- haguessin anat una darrera l’altra, la impressió que hauríem tingut del protagonista hauria estat realment preocupant.
L’obra va solapant constantment dues històries, que no són del tot paral·leles… com ja comprendrem al final de tot. Això sí, les històries es complementen i van preparant uns personatges que, sense aquestes vivències, mai s’haurien trobat ni tampoc comprès. I en la seva pell tenim a un Julio Manrique pletòric, feliçment recuperat per a la interpretació; una Anna Sahun molt més lluminosa que en altres ocasions, tot i les dificultats del personatge que interpreta; un Pau Roca realment esplèndid, fent gala d’un treball corporal molt eficaç; i finalment una Katrin Vankova que suposa una més que agradable sorpresa. Quatre grans actors, doncs, a les ordres d’un Pau Carrió que la torna a encertar de ple a La Villarroel, on ja li vam veure Classe i Començar.
