Un dia qualsevol es pot convertir en un punt d’inflexió. En un instant la vida pot donar un gir i posar-se tot cap per vall. Els canvis poden ser subtils o estrepitosos, però marquen el futur immediat en un moment.
Eddie és un camioner a l’atur que es retroba amb la seva exdona, l’Ani, quan ella ha quedat tetraplègica després de patir un accident. En John, amb paràlisi cerebral, contracta a la Jess, pluriocupada, com a cuidadora. Tots quatre es van acoblant a la vida i maneres de fer dels altres. I qui cuida, sembla ser, que potser hauria de ser la persona cuidada.
El relat va formant-se amb salts entre els dos binomis, canviant d’ubicació mentre la trama va avançat i acostant les vides dels quatre. Unes històries humanes i ben reals que capten i emocionen al públic, amb unes interpretacions impressionants que compten amb un treball enorme al darrera.
Pau Roca (John) i Anna Sahun (Ani) es transformen en els seus personatges amb integritat i fidelitat, els seus cossos parlen quan a ells no els hi surten les paraules, mostrant una feina impecable per ser rigorosos en el moment de traslladar l’experiència real de persones en la situació que interpreten. Julio Manrique (Eddie) transmet el caos vital que provoca estar perdut i no saber cap a on ha d’anar la seva vida. Intenta recuperar allò perdut, mentre s’adona que se li escapa entre els dits. Katrin Vankova és tota una revelació, aguanta estoicament com la Jess el pes de la responsabilitat de ser la proveïdora del benestar de la seva família, i amb la seva mirada mostra el cansament i la desesperació de no veure una sortida al dia de demà, així com també, de tant en tant, s’albira una espurna d’esperança. No sentir-se sol/a i tenir algú és el desig que no s’atreveixen a demanar cap dels quatre.
Pau Carrió (director) esprem el text de Martyna Majok dirigint unes interpretacions sublims, que no busquen ni l’excés ni el sensacionalisme, només volem explicar una realitat.
El text té en la posada en escena un marc exquisit, un únic espai amb quatre elements que poden modificar en tan sols dos segons el lloc on compartir històries, pors i records. Qui diria que pot nevar tan bé dins d’un escenari!
Amb relats així el teatre mostra històries que son una finestra oberta a realitats obviades, un espai lliure on narrar-ho absolutament tot.
